Ficción moderna y contemporanea



Ha estat el segle XX un «segle d'or» per a la cultura catalana? Joan Triadú ho defensa en aquestes memòries. Tot i l'intent franquista de genocidi cultural i altres adversitats que ha patit el país, en aquest període els catalans han pres consciència de la dimensió nacional de la seva cultura. Des de fronts diversos, com la militància política, la pedagogia activa o la crítica literària, ell mateix hi ha participat de manera decisiva.En aquestes memòries Triadú evoca, amb una franquesa i una emotivitat insòlites, un context familiar advers, una intensa relació amorosa i una activitat política i cultural que no ha abandonat mai. Hi podem descobrir un intel·lectual consagrat a les lletres i un home d'acció, apassionat i tímid, compromès i rigorós. El seu relat autobiogràfic, llargament esperat, contribueix, sens dubte, a construir la història de la cultura catalana contemporània.

Millor que no m'ho expliquis són contes sobre la parella, la felicitat, les relacions familiars, l'alegria, la malaltia.I sobre el valor de la comunicació oral, sempre falsa, sempre incompleta: «Et queixes quan no et parlo,quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes », diu ella.«Tu,en canvi,m'escoltes però no em contestes », respon ell.Els personatges que habiten aquests contes necessiten explicar-se. Algú els escolta o, més ben dit, fa veure que els escolta. N'hi ha que no escolten per vocació, altres ho fan per afició, per vici o, fins i tot, per deformació professional.Millor que no m'ho expliquis confirma la qualitat i la maduresa literària d'Imma Monsó, una narradora sorprenent que pos de manifest, en aquest llibre, l'amplitut dels seus recursos expressius, a més d'una gran originalitat i un humor excepcional. FINALISTA PREMI LLIBRETER 2003

Aquell home vell, dret a la popa del vaixell, és el senyor Linh. Marxa del seu poble, del país dels seus avantpassats, que ha quedat devastat per la guerra. Amb una mà agafa una maleta, amb l'altra sosté una nena de poques setmanes que s'ha quedat orfe i que es diu Sang diû. El vaixell arriba al port d'una ciutat freda i grisa. Hi ha centenars de refugiats. La gent, l'entorn són desoladors. Malgrat tot, el senyor Linh troba un amic, el senyor Bark, un home gros i solitari. No parlen la mateixa llengua, però tots dos entenen la música de les paraules i la timidesa dels gests. El senyor Linh té un cor senzill. Un cor, trencat per la guerra i el dol, que si encara batega és per la petita Sang diû.

Una jove mestra arriba al poble on ha de treballar. Fa poc que ha mort una alumna de l'escola, i han aparegut sense vida els cossos de tres noies més en circumstàncies estranyes. La mestra, sacsejada per aquests fets criminals, es troba a més embolicada en un assumpte misteriós: esdevé dipositària d'uns papers compromesos, buscats pel Vaticà. Es tracta d'El Llibre de les Mosques, anomenat així per la repugnància hipòcrita que provocava en els lectors furtius de l'Arxiu Episcopal. Amb el rerefons de la història dels últims cinquanta anys d'aquest país, la novel·la posa en relleu qüestions tan suggerents com la por, la transgressió i la naturalesa del mal.

El festival de cinema de Canes serveix a Paulo Coelho per fer un retrat clarivident del món en què vivim. Amb un ritme accelerat, la novel·la transcorre durant 24 hores al festival de cinema més important d'Europa. Ígor Dalev, un empresari rus obsedit per recuperar l'amor de la seva exdona, arriba a aquesta ciutat poblada de productors, actors consagrats, aspirants a actriu, top models, estilistes... Tots intenten fer-se un lloc en el món glamurós però corromput i superficial de la fama. No saben que la violenta irrupció d'Ígor capgirarà la seva vida.Paulo Coelho ha escrit una novel·la impactant sobre el verí de l'èxit i sobre el preu que cal pagar per alguns somnis.

Després de l'espectacular èxit de La germandat del Sant Sudari, Julia Navarro es consagra amb aquesta novel·la electritzant, en la qual el lector viatjarà fins als temps bíblics passant per l'Europa de la Segona Guerra Mundial, Egipte, Síria, els Estats Units, Itàlia, França, Espanya i l'Iraq de Saddam. A Roma, un home es confessa: «Pare, m'acuso perquè mataré un home...». Al mateix temps Clara Tannenberg, una jove arqueòloga néta d'un home poderós amb un passat fosc, anuncia en un congrés el descobriment d'unes tauletes que, si són autèntiques, seran la prova científica de l'existència del patriarca Abraham: és l'obra d'un escriba que va recollir el relat del profeta sobre la creació del món, la confusió de les llengües a Babel y el diluvi universal. Una auténtica Bíblia de Fang. Amb un equip d'arqueòlegs, i poc abans de l'inici de l'última guerra del Golf, Clara posa en marxa unes excavacions arriscades quefan que n'hi hagi molts que vulguin acabar amb la seva vida i la del seu avi: des de traficants d'art milionaris fins a quatre amics que no claudicaran fins a culminar una venjança implacable. Ressenya:«Un llibre interessantíssim, que combina amb molta traça història i entreteniment.»El Periódico de Catalunya

La necessitat d'amor, el plaer de l'amor, el mal d'amor... Sempre l'amor. Al capdavall, no és l'amor l'únic que ens interessa? Però com el podem trobar, en una edat en què tot comença? Com podem saber si estimem? Com podem saber si ens estimen? Podem distingir entre desig, amistat, afecte o passió, potser? Es pot creure encara en el gran amor? Es pot fer l'amor sense amor? I estimar sense desig? Durant llargues converses animades, un home i una dona se sotmeten a les preguntes provocadores dels seus fills adolescents. Sense floritures, sense escapatòria, Nicole Bacharan i Dominique Simonnet, autors de La història més bella del món, ens descobreixen un tresor temible: la llibertat d'estimar.







Un hombre atormentado se embarca en un viaje para tratar de encontrar el sentido de su vida. Un escritor profesionalmente maldito, misántropo, borrachuzo y crápula de manual huye de su vida y se refugia en el decadente balneario de Monegáster. Su tercer matrimonio ha naufragado en las obsesiones maternales de su mujer, detonante de la crisis y punto de fuga de toda la narración. En Monegáster, el escritor intenta reconstruir su pasado al tiempo que se suceden extraños acontecimientos que, lenta y casi inapreciablemente, descubren un inquietante proceso de enajenación. El antaño suntuoso balneario se transforma en un espacio siniestro. Una decisiva partida de ajedrez entre el escritor recluso y un viejo maître actúa como reflejo de la reversible y espeluznante realidad que encarna el protagonista. Javier Pastor, uno de los escritores más rigurosos, innovadores y ambiciosos de la actual narrativa española, ha construido una obra de lectura inagotable que confirma el alcance y la excepcionalidad de su proyecto literario. Reseñas:«Javier Pastor es uno de los raros escritores españoles contemporáneos que en cada libro nuevo intenta reinventar la narrativa desafiando los peligros de los territorios inexplorados.»Marco Kuntz, Quimera «Lo que importa, más allá del marbete escogido, es que Pastor -escritor necesario, original y perdurable- logra no solo dignificar el propio hecho de la escritura (hay una lengua de muchísimos quilates, un español de oro puro en este palíndromo que es Mate Jaque), sino también engrandecer la estatura del lector.»Ricardo Menéndez Salmón «Métanse en la prodigiosa escritura del libro y disfruten con el inagotable filón de los palabros que Javier Pastor ha inventado.»José Andrés Rojo «Hay que destacar la cuidada construcción de Mate Jaque, su originalidad resaltada por una prosa vivaz e imaginativa.»Ricardo Senabre, El Cultural

Una casa blanca i altres cases aplega nou relats que tenen com a denominador comú les emocions i els sentiments d¿uns homes de mitjana edat desconcertats i vulnerables, que comencen a prendre consciència del pas inexorable del temps i l¿arribada de la maduresa amb totes les seves renúncies i les seves incògnites, enxampats entre uns fills que es fan grans i uns pares que envelleixen, unes ocupacions laborals que no els omplen i unes relacions de parella no sempre satisfactòries, però que es resisteixen a abandonar l¿anhel de ser feliços. L¿autor recrea aquests fragments de vides corrents contemporànies, sovint sense una trama precisa, perquè com sostenia Josep Pla al prefaci d¿El carrer estret “el fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n¿hi hagi”, servint-se d¿un estil que podríem definir com a realisme líric, en què cobren un especial relleu els escenaris físics, volgudament concrets i recognoscibles, descrits de manera minuciosa i situats la majoria a la ciutat de Lleida, en aquest cas amb un especial protagonisme de les cases on habiten els personatges i que fins a cert punt en determinen el destí o els estats d¿ànim.

Agredolç és un conjunt d’onze històries en les quals la dona té un paper primordial. Com a mestressa de casa, sempre esperant, fent llum i foc, amb el plat a taula i mirant al cel per endevinar quan arriba la tempesta. Sempre a punt per acollir els seus, els necessitats o ferits. Sense identitat no hi ha persona. Per això val la pena recordar la història de cadascun de nosaltres, per insignificant que sembli: la majordona, la teixidora, el vistaire, la modista, el mestre, el metge de poble, l’esmolet o el baster són un tresor que cal perpetuar. A Agredolç, l’autora vol reivindicar el paper de la pubilla en un àmbit rural dominat per l’home, l’hereu. Les narracions mostren, també, la decadència de tot un món patriarcal que havia persistit durant moltes generacions i que va desapareixent donant pas al nou agroturisme del segle XXI. 1. El llibre és un homenatge a onze petits personatges i els seus conflictes en el món rural. 2. Hi tenen un paper destacat les dones i la defensa de les seves virtuts i el seu paper oblidat en les societats

Un dietari poètic, en el sentit més ampli del terme, com a recull d'unes vivències concretes a través del temps i dels dies, que parlen a través dels versos, com anotacions aparentment immediates. Un dietari, també, sentimental, moral i intel·lectual, perquè parla de totes aquelles coses que ens condicionen i que no es veuen, i que creixen des de dins per conduir els nostres actes i les conseqüències d'aquests actes. Dividit en quatre parts, com les quatre estacions amb què el temps parla i es concreta, L'arrel i la pluja és, doncs, com un conte amb protagonistes, amb principis i finals, amb nusos i desenllaços, en un poemari-bloc en què els poemes transiten per formes mètriques diverses, entrelligades, i que a poc a poc, per reiteració o contraposició, van creant un discurs paral·lel al correlat que expliquen.