Ficción moderna y contemporanea

I si una mala nit em sents el cos inert(és un rellotge antic, de vegades s'avança,o s'atura i fa el mort), aviva l'esperança:el meu amor no entén la paraula morir;per estimar-te sempre, no em necessita a mi.

Som a l'estiu del 1970, llarg, idíl·lic i molt calorós. En un castell italià, mitja dotzena de joves anglesos naveguen per les agitades aigües de la transició a l'edat adulta. En plena revolució sexual, es passen les hores explorant els límits de les coses i de les relacions entre els dos sexes. Les noies actuen com si fossin nois; descarades, desinhibides, independents i segures d'elles mateixes, prenen la iniciativa i s'alliberen gràcies als anticonceptius. Els nois, per la seva banda, continuen comportant-se com els nois ho han fet sempre. Espavilat, divertit, estudiant de literatura i obsessionat amb la novel·la anglesa, en Keith Nearing està a punt de fer vint-i-un anys i durant aquest estiu, que promet ser el de la seva vida, intenta treure el màxim profit del comportament exuberant i desacomplexat de la seva nòvia i les seves amigues.

Zeno Cosini, fill d'una família rica, és un home de negocis maldestre, trist, adúlter i addicte a la nicotina. El 1914, quan ja s'acosta a la seixantena, el psicoanalista que el té de pacient li recomana que escrigui les seves memòries, perquè això l'ajudarà a curar-lo. El resultat són les pàgines d'aquest llibre, publicades pel mateix psiquiatre com a venjança cap a ell per haver abandonat la teràpia. Zeno hi escruta la seva infantesa, la seva relació amb el tabac, la mort del seu pare, el tedi de la vida conjugal i altres aspectes de l'experiència que li ha tocat de viure. Així descobreix que tot esforç de racionalització és un joc còmic i absurd d'autoenganys no sempre inconscients, que la vida és una malaltia i que l'única manera d'estar sà consisteix a tenir la convicció d'estar-ho.

La Harriet Vanger va desaparèixer fa trenta-sis anys en una illa sueca propietat de la seva poderosa família. Tot i el desplegament policial, no es va trobar ni rastre de la noia. Es va escapar? Va ser segrestada? Assassinada? El cas està tancat i els detalls oblidats. Però el seu tiet Henrik Vanger, un empresari retirat, viu obsessionat per resoldre el misteri abans de morir. A les parets del seu estudi hi pengen quaranta-tres flors seques i emmarcades. Les primeres set van ser regals de la seva neboda, les altres van arribar puntualment pel seu aniversari, de forma anònima, des que la Harriet va desaparèixer. En Mikael Blomkvist accepta l?estrany encàrrec d?en Vanger de reprendre la recerca de la seva neboda. Periodista d?investigació i ànima de la revista Millennium, dedicada a treure a la llum els draps bruts de la política i les finances, en Blomkvist està vigilat i encausat per una querella per difamació i calúmnia presentada per un gran grup industrial que amenaça d?arruïnar-li la carrera i la reputació. Comptarà amb la col·laboració inesperada de la Lisbeth Salander, una peculiar investigadora privada, socialment inadaptada, tatuada i plena de pírcings, i amb extraordinàries i insòlites qualitats. Així comença aquesta magnífica novel·la que és la crònica dels conflictes d?una família, un fascinant fresc del crim i el càstig, de perversions sexuals i trampes financeres; un entramat violent i amenaçador en què, no obstant això, creixerà una tendra i fràgil història d?amor entre dos personatges absolutament inoblidables. El 27 d?agost no et perdis Millennium 4, El que no et mata et fa més fort. Torna la Lisbeth, Millennium continua.

El joven Pablo Tomás, narrador protagonista de esta historia, nos cuenta los avatares de su familia a lo largo de cinco generaciones hasta que, ya en nuestros días, él mismo alcanza su propio destino, pues comprende que no está escrito y que todos podemos contribuir a trazar el nuestro. En este relato se propone entender quién ha llegado a ser, su identidad híbrida y cambiante, a fin de poder asumir una nueva vida lejos de donde nació y en otro idioma; pura posmodernidad. El heredero es una novela collage y una narración de sentimientos, como las del siglo XIX, pero también un relato de estructuras y voces a la manera del siglo XX. José María Merino, valiéndose de los procedimientos y técnicas propios de la narrativa actual, ha logrado actualizar la poética realista y simbolista, componiendo una novela río, en donde se enfrenta a la historia de todo un siglo a caballo entre España y América. Y todo ello sin olvidar la tradición literaria y la cultura popular, valiéndose de las conquistas de la literatura fantástica, así como de los relatos orales, leyendas y mitos. Fernando Valls nos guía a través de la lectura de esta novela totalizadora, que se arma y erige con los mimbres de la memoria, la identidad y el destino. Se trata de la primera edición anotada de una novela cuyo autor ocupa ya un lugar destacado en la historia de la narrativa española contemporánea. El editor/Fernando Valls (Almería, 1954) es profesor de Literatura Española Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona. Especialista en narrativa española de la segunda mitad del siglo XX y del XXI, ha dedicado ediciones o artículos a autores como Ignacio Aldecoa, Juan Eduardo Zúñiga, Juan Perucho, Ana María Matute, Francisco García Pavón, Juan Marsé, Luis Goytisolo, Daniel Sueiro, Esther Tusquets, Luis Mateo Díez, Rafael Chirbes, José María Merino, Juan José Millás, Cristina Fernández Cubas, Javier Marías, Luis Landero, Enrique Vila-Matas, Almudena Grandes y Ángel Zapata, entre otros. Ha trabajado también en los llamados humoristas del 27: Enrique Jardiel Poncela, José López Rubio y Miguel Mihura. Dirigió la revista literaria Quimera y, en la actualidad, es responsable de las colecciones Reloj de arena y Cristal de cuarzo de la editorial Menoscuarto, dedicadas a la narrativa breve y al ensayo.

«Si usted va por la calle y ve a un grupo de chavales quemando un contenedor, seguro que se lo pensará dos veces antes de intervenir para recriminar a los gamberros su incívica actuación. ¿Por qué? Simplemente por miedo. Miedo o incertidumbre -llámelo como quiera-, porque usted no sabe cómo van a reaccionar estos mozalbetes empecinados en que el contenedor callejero arda como un tizón verbenero. También estoy convencido de que usted, que es una persona con dos dedos de frente, intuirá -¡y con muy buen tino!- que, en un primer momento, no conseguirá que reaccionen con acatamiento, humildad y arrepentimiento por el acto vandálico que están llevando a cabo. Todo lo contrario: lo mandarán a usted a la m..., y tendrá suerte si no le agreden físicamente por la irresponsable insolencia de meterse con ellos. Además, para mayor desesperación suya, aunque la calle esté bien concurrida, no debe esperar que ningún paseante acuda en su ayuda, ni para sumarse a su demanda cívica ni para evitar que lo muelan a palos; más bien mirarán hacia otro lado» (Paulino Castells).



21 de novembre del 2008: la desaparició d'un alumne romanès de la Universitat Autònoma de Barcelona en plena vaga anti-Bolonya tan sols és la primera alarma que alguna cosa estranya passa al campus. De la nit al dia, Constantinu Iliescu s'ha literalment volatilitzat.Mossos d'Esquadra, professors i estudiants coordinaran esforços per trobar un rastre fiable. Però aviat una nova desaparició desencadena un terrible malson. Com en un joc macabre, les víctimes i els sospitosos es multipliquen, posant a prova la traça dels implicats. Res és el que sembla.Natura quasi morta és una novel·la d'intriga, astuta i brillant, que ens atrapa des de la primera pàgina. Amb uns personatges propers i actuals, uns crims sofisticats i uns escenaris quotidians, que l'autora coneix de primera mà, Carme Riera sap com mantenir el suspens amb les dosis justes d'ironia i realitat.

Nova York, 1929. En Daniel, un jove arquitecte que treballa en la construcció de l'Empire State, rep una nota del seu pare. Fa divuit anys que no en sap res, però no arribarà a temps de tornar-lo a veure amb vida. Al minúscul apartament on l'ha citat, només hi trobarà el seu cadàver amb dos forats de bala a l'esquena i un manuscrit amb una dedicatòria per a ell. Serà gràcies a aquest document que descobrirà la història del seu pare, en Joan Casas, un nen que va emigrar de Barcelona a la Nova York de 1880 i es va anar guanyant el seu lloc als perillosos carrers del Lower East Side de Manhattan.La ciutat vertical és la vida d'un emigrant va lligada a l'expansió de la Nova York de tombants del segle XX. Una ciutat que veu néixer els gratacels, el metro, els ponts sobre l'East River... però també el crim organitzat. La gran urbs que dóna segones i terceres oportunitats i on tothom pot lluitar per fer realitat el somni americà.

Una trama policial ambientada en los años sesenta y setenta, en una Argentina que paulatinamente se sumerge en la violencia política y cuyos personajes luchan contra la impunidad, la burocracia del sistema judicial y las miserias propias y ajenas. La historia que inspiró la película de Juan José Campanella. Treinta años atrás, cuando Benjamín Chaparro era prosecretario en un juzgado de instrucción, llegó a su oficina la causa de un homicidio que no pudo olvidar. Ahora, ya jubilado, repasa buena parte de su vida, las instancias de ese caso y sus insospechadas derivaciones, y la historia de un amor secreto que lo mantiene acorralado entre la pasión y el silencio. Una historia protagonizada por hombres que hicieron de la búsqueda de la verdad un destino; de la memoria, un camino imprescindible; y de la lealtad, un culto que trasciende el tiempo, las distancias y la muerte.

L'any 1976 Patrícia Gabancho acabava d'arribar a Catalunya des de l'Argentina. Com bona part dels joves d'aquell temps, era extremadament radical i, en el seu cas, també independentista. Durant els tres anys que s'escolen fins al referèndum de la Constitució de 1978, va militar en un petit partit i va viure de primera mà la Transició a Catalunya.Quan va acabar aquest procés, va escriure una memòria de tot plegat que recupera ara, més de trenta anys després, per denunciar el procés que van fer els partits polítics parlamentaris -sobretot els d'esquerra- per desmuntar les organitzacions de base i consolidar sense dissidències el projecte espanyol de la Transició, un projecte contrari a les aspiracions de Catalunya. Al mateix temps, l'independentisme va ser incapaç d'unir-se en un únic front, malgrat els intents i la necessitat.A la intempèrie és un llibre que qüestiona mites i persones, que retrata amb precisió periodística l'ambient d'aleshores i que dóna una visió crítica i fascinant d'uns anys fundacionals. "La crònica minuciosa de com els polítics van decidir enviar la gent a casa i com la unitat dels independentistes va ser impossible".L'AUTORA S'ADREÇA AL LECTOR: "Vet aquí les primeres passes del procés que ens ha dut al cul-de-sac de l'autonomia. El relat és una mica esbiaixat, però qui no és impertinent als vint-i-cinc anys? I com callar, si l'atzar em va permetre ser-ne testimoni? Avui som el que vam començar a ser als anys setanta, i com que tornem a ser rebels, val més no cometre els mateixos errors".

Peguera fou un nucli industrial molt important a tocar de Berga. La natura, acompanyada del silenci, semblen haver-s’hi adormit. La novel·la ens transporta en aquest món industrial. És una obra plena d’amors i desamors on la gent del poble no es podia barrejar amb la classe alta. A Peguera també si pot copsar i conèixer una colla d’oficis (avui malauradament desapareguts). El marxant, els capellans, els Ferrer, el Pelapins, les remeieres i tota una munió de personatges fan que l’obra sigui amena i ens transporti al passat. El cant dels ocells, les maduixes petites i vermelles, els renecs d’aquella gent, el grinyol de les rodes del tren i el silenci de la neu, fan que aquesta novel.la esdevingui gairebé un llibre instructiu per les moltes vicissituds que si poden trobar.

La novela más conocida de una de las grandes voces del siglo XX «Una de las novelas más geniales del siglo XX.»The Times Antoinette Cosway busca crear un mundo propio, a medias entre los modales distinguidos de su familia británica y las misteriosas vidas de los isleños jamaicanos. Un joven inglés se casa con ella, pero después del matrimonio empiezan a circular inquietantes rumores sobre el comportamiento de su esposa. A principios de 1940, Jean Rhys leyó por primera vez Jane Eyre, de Charlotte Brontë, y decidió rendirle su peculiar tributo imaginando ella también la historia de una mujer tentada por la locura. Fue así como nacieron las primeras páginas de El ancho mar de los Sargazos, la novela que por fin, ya en el año 1966, concedió a Rhys el aplauso unánime de la crítica y del público.

Michael Beard es un físico que recibió hace años el Premio Nobel y desde entonces vive apoltronado en sus laureles. Tiene ahora cincuenta y pocos años y su quinto matrimonio está tocando a su fin porque Patrice, la quinta esposa, diecinueve años menor que

Enrique Sabas, guionista de cine, y su mujer, Margaret, diseñadora gráfica, tienen dos hijos y llevan una vida acomodada en Nueva York. Tras treinta años de matrimonio y alcanzada una estabilidad que parecía imposible, la pareja lleva tres años luchando contra el cáncer que ella padece y que ha entrado en fase terminal.Margaret prepara su despedida de familiares y amigos ayudada por Enrique, quien durante estos últimos y extraños días va reconstruyendo la historia del matrimonio: la época en la que se conocieron, el desarrollo de sus vocaciones artísticas, el nacimiento de sus hijos, los altibajos de su relación… Los recuerdos de su vida en común y la intensidad de su despedida nos muestran la complejidad de una relación duradera.En esta novela parcialmente autobiográfica, una de las sorpresas de la literatura norteamericana reciente y Premio Los Angeles Times 2009 a la mejor novela, Yglesias nos habla con valentía y sinceridad de temas universales: del amor, del dolor ante la proximidad de la muerte y del misterio que supone compartir la vida con otra persona.