Ficción moderna y contemporanea

Luis Manuel regresa a Cuba en el verano de 2009 para tantear el mundo que dejó, la ciudad que amó y construyó en Habanecer. Frente a él, la isla en peso, con la plenitud de sus ruinas, en la que hoy vive y se desvive por seguir viviendo la Revolución. La Cuba que visiona el autor a su vuelta del exilio es un país surreal que delira y camina entre un porvenir de estrecha ortodoxia y un presente dicotómico, el patria o muerte y su cada vez más susurrante venceremos. Satírico, con un humor cercano y fresco, nada melodra­mático, irónico, con disparos certeros de elocuencia y ­asientos de afilada erudición, el autor nos conduce a ­través de los pasajes de este diario en los que se paladea el ­sabor de una realidad que se cansó de soñar, que agotó su ­sueño. La ­Habana es una de las ciudades más amadas de la Tierra. Ella desgrana contra el mar la sintonía de una pelea ­perdida, de una batalla eterna. Hijo de esta ciudad, el autor se ­habanizó hace años, y habanece otra vez ahora, sin sal en los ojos, en medio de una saudade llena de rigor y anclada al cariño hacia un país que siempre deja huella. Y duele tocar cada cicatriz. Duele desabrazarse.

Triomf és la celebració de la vida i de la mort, de la fragilitat, del dolor, de la consciència. El llibre, guanyador del Premi Miquel de Palol de poesia, conté seixanta poemes, en un joc simbòlic amb el número 3: tres triomfs, compostos de tres, tres i vint-i-un poemes, i trenta-tres estralls.Els tres triomfs han nascut de tres peces musicals: el Trio opus 50, a la memòria de Txaikosvki; la Sonata núm. 21 opus 53, "Waldstein", de Beethoven, i el Rèquiem de Mozart. Tot i que es poden llegir independentment de la música, hi dialoguen en un intent de multiplicar els sentits i matisos d'ambdues obres implicades. Els estralls, en canvi, no tenen una relació explícita amb la música, tot i que viuen en l'atmosfera generada pels triomfs.En aquests poemes l'autora s'encara a la realitat de l'existència, gràcies a la qual pot celebrar la mort, l'efímer i el dolor. Des d'aquest punt de vista, l'experiència de viure adquireix una bellesa i una força rutilants que amaren totes les portes que obre el llibre.

Coneixes la tradició solsonenca de la guerra de pinyols d'oliva negra? I la de la matança de l'eriçó de l'Alta Ribagorça? Has estat mai a la missa aquàtica de Corpus a Breda? No diguis que sí! Aquestes tradicions no existeixen, ens les acabem d'inventar. En canvi, els regals de Reis, la Patum, la Castanyada, les col·leccions de quiosc de setembre o l'aprovació d'estatuts perquè els retallin a Madrid SÍ que són boniques tradicions ben nostrades. En aquest llibre hi trobaràs explicacions per a aquests i molts altres costums que formen part de la manera de ser i de viure a Catalunya. Més ben dit, a Polònia.Pel preu d'aquest llibre podries:Dinar un dia un menú una mica car, o dos dies un menú baratet.Viatjar amb una línia de baix cost (sense comptar les taxes. Comptant-les necessitaries el preu de 50 o 60 llibres).Comprar-te una cassola. Amb tapadora.Trucar 12 vegades a Matinspuntsi/Matinspuntno.Donar l'entrada d'un pis... No, això no.Comprar un DVD de Toy Story 2.Comprar quatre DVD de pel·lis de Paco Martínez Soria.Llançar 20 monedes en una font, pensant 20 desitjos.I a la Boqueria... deixem-ho.Però no! Tu has decidit gastar-te'ls en el llibre Visc a Polònia. No te'n penediràs. Segurament. Vaja, quasi segur. Probablement. Tot i que...

Jean-Dominique Bauby té 43 anys i és el redactor en cap de la famosa revista francesa de moda Elle. El 18 de desembre de 1995 pateix un infart cerebral que el deixa en un coma profund, i quan es desperta, gairebé vint dies més tard, descobreix que està totalment paralitzat: no pot parlar, moure's, menjar ni respirar. Només un ull -l'esquerre- manté un funcionament normal i controlat; aquest ull es converteix, doncs, en l'únic lligam del malalt amb el món, amb els altres i amb la vida mateixa.Durant la recuperació, Jean-Dominique inventa un curiós alfabet: mitjançant aclucades d'ull dicta lletres, paraules, frases, pàgines senceres... fins a arribar a escriure aquest llibre. Aquest és l'únic mitjà amb què compta per sortir de la presó que representa el seu cos (l'escafandre) i li permet de volar sense límits en el regne de la llibertat (la papallona).L'escafandre i la papallona és, doncs, el testimoni real d'un malalt amb una paràlisi irreversible: la seva vida quotidiana, la relació amb els altres, els seus estats d'ànim, els seus somnis i, en definitiva, la nova manera amb què ha d'afrontar la vida.Un relat punyent i corprenedor que el director Julian Schnabel ha dut a les pantalles de tot el món i que l'ha fet mereixedor de la Palma d'Or de Cannes de l'any 2007.

Jocs, cançons i costums que no hem de perdre recull bona part d'aquelles tradicions que tenen profundes arrels en el nostre país i que no estan subjectes a la pauta del calendari festiu. Parlem de jocs tradicionals, cançons populars, embarbussaments, endevinalles, danses i rondalles que ens han acompanyat tota la vida i que, amb l'allau de canvis i de novetats que els nous temps hi puguin aportar, val la pena de continuar preservant i traspassant a les noves generacions perquè són el que veritablement ens caracteritza com a poble. I és que, al cap i a la fi, és la nostra singular contribució a un món que s'ufana cada dia de ser més petit i més global.



Pilar, después de varios años de matrimonio con José, se da cuenta de que no está satisfecha con su vida. Tratará de cambiarla buscando un trabajo, pese a la oposición de su marido, hombre autoritario y machista, con el que comienzan los enfrentamientos, a los que no son ajenos sus dos hijos, María y Gonzalo, que se verán a veces confusos por la situación que atraviesan sus padres. Alrededor de Pilar giran las personas de su vida cotidiana: familiares, amigos, vecinos, compañeras…, que tienen sus propios problemas. Pilar, por su carácter generoso y complaciente, pasará así por experiencias, en ocasiones, inesperadas. La lucha por la igualdad no le resultará nada fácil, como a tantas mujeres que ignoran la importancia de los modelos heredados de un pasado del que no saben cómo desprenderse.



Dueño de un prodigioso sentido del ritmo poético, Ernesto Filardi ha construído en verso clásico una historia cotidiana, el álbum de fotos de la vida de una mujer, que acaba por convertirse en un mapa de la condición femenina. Son en total cincuenta fotografías en forma de poema que condensan otros tantos momentos. Hay una niña y un mar, por supuesto, pero también un padre, una madre, muchas amigas, algunos chicos y un camino por delante que no permite conocer de antemano el destino. Este libro ha obtenido el XIII Premio de Poesía Eladio Cabañero.



Ambientada entre 1943 y 1970, esta novela cuenta en clave psicológica con técnica cinematográfica la historia basada en hechos reales de un misionero en Mindanao, Rodrigo Humanes, que acaba de párroco en un pueblo manchego, y de Aurelia Soto, Aura, una bellísima señorita de clase alta, perteneciente a la familia más adinerada de la localidad. El destino los unirá en un amor casto que deviene en matrimonio secreto, a pesar del celibato obligatorio de él. Unidos en su mutuo amor y en una fe inquebrantable en la misericordia divina, ambos se enfrentarán al escándalo del vecindario, a los dicterios del otro sacerdote de la parroquia, don Waldo Kuschel, un alemán ultraortodoxo, y a la condena del obispado. La temática abarca otros aspectos, desde los ambientales, vida en misiones, cultivo del azafrán, fiestas patronales en honor de santa Quiteria, cómicos ambulantes, música, hasta la homosexualidad y la homofobia, pasando por lo bucólico, lo cómico y lo conmovedor. El lector asistirá también a vivas escenas de cárcel, de burdel rural, y al desfile de una serie de personajes variopintos. Narrada con un tratamiento que huye de los juicios de valor, el final es inesperado, sorprendente.

Un joven de Sarajevo viaja a Estados Unidos dejando atrás una ciudad en guerra. Antes de partir promete a su gran amiga de infancia escribir un diario en el que recogerá sus sensaciones y experiencias. En su travesía asiste a la transformación de su propia identidad, y vive impresionantes aventuras cuyas circunstancias únicas nos involucran a todos. Años después, de nuevo ya en Sarajevo, conoce a un escritor estadounidense a quien acompaña una enigmática mujer, una figura que hará eco en su memoria, que para entonces parece haber desdibujado el recuerdo de una promesa.

Que los maten a todos era la frase que le amaraba los recovecos más recónditos del cerebro y que, hasta el repentino día de su muerte, ya no pudo borrar del recuerdo. Que liquiden a toda la familia. Deberían matarlos a todos. Que no quede ni la semilla. Toda la familia debe de ser igual… En cada cara una boca, en cada boca una lengua y en cada lengua una afirmación que jamás desaparecería del pensamiento. Carme, de carácter recto pero alegre cuando era necesario, acostumbrada a sacar la casa adelante por la temprana muerte de su madre, todavía no llegaba a la treintena y se tenía que tragar el orgullo mientras veía cómo se llevaban a su hermano esposado y escoltado por la Guardia Civil camino del cuartelillo.

Ensenya-li a aprendre és un llibre sobre nens, sobre com són, com aprenen, com pensen, i per ajudar-nos a posar-nos a la seva pell.Per què ens costa tant entendre les seves reaccions? Simplement perquè els nens no pensen com nosaltres.Els tres primers

El 14 d'abril de 1931 la jove Laura Masip va sentir xivarri a la plaça de Sant Jaume, i va anar-hi amb el seu pare, just a temps de veure com Francesc Macià proclamava la República catalana. La Conxa Pérez es va afegir a un grup d'anarquistes que, entusiasmats, van fer obrir les portes de la presó Model perquè sortissin els presos. El seminarista Antoni Torner va rebre amb una mica de por aquell règim que tenia fama d'enemic de l'Esglèsia; la Montserrat Moner no s'havia assabentat de res però la vida li va canviar al cap de poc, perquè el seu marit, Joan Alavedra, va convertir-se en secretari de Macià; en Joan Baqués, jove i rabassaire, va saber com era de difícil convèncer els amos perquè apliquessin la reforma agrària de la Generalitat de Catalunya; la periodista Anna Murià va poder escriure amb més llibertat...I així, fins a tretze itineraris de persones que ens poden donar testimoni que a Catalunya, entre 1931 i 1936, es va viure dins d'una República que pretenia perpetuar-se com un règim democràtic.Una República en temps de pau.