Ficción y temas afines

























El amor aparece en estos relatos como una obsesión constante, un ideal escurridizo que, una vez poseido, se resquebraja gracias a nuestras ´debilidades y olvidos y traiciones´. Así, en Dochera (ganador del Premio Juan Rulfo, 1997), un creador de crucigram



Arran de l’Ebre és un viatge des del París dels exiliats catalans durant la dictadura franquista fins a les Terres de l’Ebre del segle XXI. Sempre que pot, Antoni Espuny ajuda els maquis. Son fill es desviu escrivint llibres per denunciar la situació al seu país, com si amb el treball permanent volgués oblidar els dubtes que el turmenten des que la guerra es va acabar. Maria Dolors Altadill es passa els dies tancant portes i finestres. És qui més vetlla perquè segons què es digui en veu baixa. Maria Cinta Fabregat viu pendent de la seua família, intentant que les embranzides de la història no desfacin tot allò que ella ha anat fent amb molta paciència. Sa filla, Dolors, va nàixer a París, en un pis on sempre hi havia hagut una maleta a la porta. Lola va haver de viure a França molt de temps, però l’any cinquanta-dos va agafar un tren per tornar. Tenia la intenció d’anar a València, la ciutat on va nàixer, però no hi va arribar mai. Gemma no sap per què, algunes nits, Lola no li obre la porta de casa. No serà fins molts anys més tard que tindrà l’oportunitat d’entendre’n els motius. Potser la resposta a tot plegat és la frase que Antoni Espuny li diu a Lola una tarda, “que la guerra deixa una guerra a cadascú, i a cada família, i aquesta guerra, la guerra individual herència de la guerra col·lectiva, només es pot vèncer o perdre en solitud”. L’Ebre, de fons, mira i escolta.