Historia

Jean Sarrailh nos muestra cómo en el siglo XVIII conoció España las aventuras espirituales de las demás naciones europeas, y descubre el esfuerzo de puñado de hombres ilustrados empeñados en lograr la prosperidad, la cultura y la dignidad para su patria, sacudiendo viejos prejuicios como: Jovellanos, Cabarrús, el conde Campomanes y Cavanilles, entre otros.







Don Juan de Palafox y Mendoza, hombre polémico y fecundísimo, obispo y virrey en Nueva España, es una de las figuras más polémicas de la historia del Nuevo Mundo, la cual provocó pasiones y un sinnúmero de documentación. En este sentido, Bartolomé Martínez nos descubre un flanco singular: los 150 años de sátiras y libelos que arrastró su obra y su persona, tan inconmensurable como olvidada.









La comarca de l'Aude, al Midi, no conforma, ella sola, tota la regió càtara. A les terres de la llengua d'Oc, els pobles d'una desena dels actuals departaments van ser solcats pels Bons Homes, van rebre la seva paraula, els van veure viure a imatge dels apòstols i, sovint, els van veure morir com a màrtirs. Però l'Aude és segurament la regió en la qual, al cap de set segles, les empremtes dels seus passos no s'han esborrat del tot. La tragèdia encara hi és, present per a qui sap llegir-la. Ciutats, pobles, castells atualment en ruïnes que van ser els actors i víctimes, que van conservar d'aquest temps d'èxtasi i de fervor prou cicatrius; muntanyes, sots, boscos que van ser els testimonis impassibles i que han conservat l'escena suficientment intacta, per tal que es pugui reviure encara en esperit el que va ser aquí el catarisme, a la vegada en la seva glòria i en el seu esclat, en el sofriment de la clandestinitat i en els drames de l'agonia. L'home càtar ja no hi és. Però aquesta terra que va ser sempre la seva encara hi és, tota empatxada per la seva memòria immòbil i muda. La història pot escoltar també el seu llenguatge d'ombres i de llums.



Paraules noves i pernils vells. Trenta anys a Balaguer 1969-1999. Que no! Que no és cap llibre de lingüística tot i això de "paraules noves", ni és cap receptari de cuina com podria fer pensar això dels "pernils vells". Tampoc no és cap llibre d'història o dietari per allò dels trenta anys a Balaguer. Doncs què redimonis és? És...com us ho diria? Jo em pregunto. Serà un llibre que, com en els anteriors, el Coma us arrencarà més d'una rialla? Segur que més de quatre. Un llibre que als de llàgrima fàcil i als de no tan fàcil els farà humitejar els ulls alguna que altra vegada.

La nova cançó a Lleida és el testimoni d'un grup de cantautors que, en ple franquisme i prenent com a referència el treball d'Els Setze Jutges, es llencen a expressar, amb l'única companyia de la guitarra, un anhel de llibertat compartit per la immensa majoria dels lleidatans. El col·lectiu Can 64 protagonitza una actitud compromesa d'antifranquistes i una ferma consciència d'allò que vol dir cantar en català a la Lleida del Movimiento i del bisbe Aurelio del Pino. El llibre narrat en primera persona, recull la poesia, la ràbia, la lluita, la rebel·lia i, de vegades, la serenor d'una colla d'artistes que van remoure les aigües d'una societat que provava, amb tots els mitjans possibles, de trencar l'opressió i l'ensopiment.

La presente investigación analiza la vida, obra y actividad pública del sacerdote almeriense Hugo Moreno López (1883-1946). Desde muy joven, y al amparo de la encíclica de León XIII Rerum Novarum, estuvo muy vinculado con el catolicismo social, mediante la participación en diarios locales de este signo como la Independencia o Bonifacio. Hombre de sentido común, con el que ganó el premio al mejor semanario católico social. Igualmente, participó en las misiones del padre Francisco de Paula Tarín en Almería, lo que le llevó a conocer de primera mano la cruda realidad social y económica de esta provincia, despertando en su interior la defensa de los más desfavorecidos frente a los abusos de clases acomodadas.