Ir al contenido
Resultados de la búsqueda para: Josep Maria Castellet
En 1957 se publicó en Seix-Barral La hora del lector, una obra fundamental de la crítica literaria española de la época. El libro vio la luz dos veces más vertido al italiano (1962) y al catalán (1987), respectivamente, en dos ediciones que diferían de la primera en algunos puntos esenciales. Esta nueva edición, preparada por el profesor Laureano Bonet y revisada por el propio Castellet, recoge las variantes de los textos catalán e italiano y ofrece la que se considera la versión definida de La hora del lector, así como un amplio estudio de Laureano Bonet y una selección de las opiniones críticas que suscitó la aparición de esta obra.
Com a exercici preparatori per afrontar l'elaboració de l'assaig Josep Pla o la raó narrativa (1978), el 1973 Josep M. Castellet va decidir portar un dietari. Entre l'11 de febrer i el 13 de juliol d'aquell any va deixar constància escrita dels fets que conformaren el seu dia a dia: les reunions i trobades amb escriptors, periodistes i polítics, les cròniques de diversos viatges, les copes amb els amics... són el punt de partida que dóna lloc a múltiples reflexions i opinions sobre diverses figures i aspectes de la vida social, cultural o política dels darrers anys de la Dictadura: Foix, Pla, Picasso, la universitat, la censura, la difícil lluita personal per intentar viure amb una certa normalitat en l'opressiu ambient de la repressió franquista... Recuperat d'una capsa de cartró on havia quedat oblidat durant trenta-cinc anys, i enriquit amb unes pertinents notes explicatives actuals, Dietari de 1973 obre una finestra al món més íntim de l'autor, alhora que aporta una visió original i sincera d'una època. Escrit dos anys i escaig abans de la mort del general Franco, aquest dietari, segons l'autor, "no pretén més que donar testimoni d'unes vivències personals de tipus cultural i polític envoltades i distorsionades per les agòniques, però encara cruels, cuades d'un règim que ja feia temps que es resistia a desaparèixer."
Aquesta nova antologia, Vuit segles de poesia catalana, és el resultat del treball conjunt que Josep Maria Castellet i Joaquim Molas han portat a terme al llarg dels anys. Han passat més de tres dècades des de la primera edició bilingüe de Ocho siglos de poesía catalana (1969) i la posterior Antologia general de la poesia catalana (1979), que oferien per primera vegada una versió sumària i representativa de la poesia catalana de tots els temps. Vet aquí ara recollits en un sol volum els millors versos de la poesia catalana, els poemes que constitueixen el cànon de la nostra literatura: des de Ramon Llull (segle XIII) fins a Joan Brossa i Vicent Andrés Estellés (segle XX), passant per les grans figures del Segle d?Or (Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joan Roís de Corella), de l?època de la decadència (Pere Serafí, Francesc Vicenç Garcia, Francesc Fontanella), de la Renaixença (Rubió i Ors, Llorente, Verdaguer, Guimerà, Costa i Llobera, Maragall) i del segle XX (Carner, Riba, Salvat-Papasseit, Foix, Vinyoli, Ferrater, Espriu). Per primera vegada, aquesta nova edició s?enriqueix, amb un índex analític de procedència dels textos que ajudarà els lectors a aprofundir en la nostra tradició literària. Definitivament, una antologia imprescindible que recull en un sol volum els millors poemes de la literatura catalana de tots els temps, els versos que cap lector del nostre país no pot ignorar.
Els escenaris de la memòria és un recull de textos memorialístics pel qual desfilen personatges diversos (Ungaretti, Mercè Rodoreda, Alberti, Pla, Pasolini, Octavio Paz, Arangueren, Mary McCarthy i Gimferrer) a qui Castellet ha conegut amb més o menys assiduïtat. Amb penetració i agudesa, Castellet suggereix un gènere nou, de gran amenitat, en el qual fragments de la seva autobiografia es creuen amb la vida d'algun dels grans actors de la faràndula literària dels nostres dies.
«L'any 1988 vaig publicar Els escenaris de la memòria, que pretenia ser un exercici literari per explicar, a través de la meva relació amb alguns personatges rellevants del món de la cultura, una part de la meva formació intel·lectual.» Ara, amb Seductors, il·lustrats i visionaris, que segons l'autor «pertany al mateix gènere literari», Josep M. Castellet ens ofereix una visió personal de sis personatges, «tots amics personals i companys d'aventura literària o cultural durant molts anys», en els temps adversos de la Dictadura.Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix, que amb els anys s'han convertit en figures destacades de la vida cultural catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX, són els protagonistes de Seductors, il·lustrats i visionaris; tot i que Josep M. Castellet també ens ofereix algunes claus del seu propi retrat en entrellaçar la seva biografia amb la dels altres.Apel·lant a la memòria i a partir de situacions reals poc conegudes, que arrenquen dels anys quaranta del segle passat, l'autor enfila un relat original, sincer, irònic, crític i agut que el confirmen, vint anys després d'Els escenaris de la memòria, com un gran prosista.
Josep Pla o la raó narrativa (1978) va ser el primer esforç per estudiar el conjunt de l'obra del gran escriptor empordanès des d'una perspectiva crítica global i seriosa. Partint d'una consideració sobre el pes dels factors autobiogràfics en els llibres de Pla, Castellet es va fixar en la concepció planiana del «país» i va analitzar a fons les fonts culturals, el concepte de literatura i la pràctica literària de Pla, i la particular concepció del món que traspua en els seus escrits. En tant que exposició de les coordenades bàsiques de l'obra planiana, Josep Pla o la raó narrativa manté una plena vigència més de trenta anys després de la seva aparició. Posteriorment, però, s'han produït altres estudis importants i, sobretot, s'ha completat la publicació de l'obra completa de Pla; per això, en aquesta nova edició de Josep Pla o la raó narrativa, que es publica coincidint amb el trentè aniversari de la mort de Pla, Castellet ha afegit una nota preliminar i un extens epíleg que posen al dia el seu assaig germinal.
Memòri es confidencials d'un editor. Tres escriptors amics és una obra lúcida, plena d'anècdotes, sorpreses i més d'un secret, sempre des del punt de vista d'un editor que va gaudir de llibertat d'acció per decidir els llibres que volia publicar. Durant cinquanta anys, tants com en compleix enguany Edicions 62, Josep M. Castellet ha estat vinculat a l'editorial com a autor, editor i director literari els primers, i com a president els darrers.Dividit en dues parts, les Memòries confidencials d'un editor pròpiament dites són en paraules de l'autor «la narració apassionada d'una aventura que va acabar bé malgrat els obstacles polítics i econòmics». Una breu història de l'aventura que va suposar en ple franquisme crear una editorial que feia una aposta decidida i valenta per la cultura en català, i del periple, sovint tortuós i atzarós, fins a aconseguir l'estabilitat i la normalitat. S'explica quines eren les intencions dels fundadors i es fa una valoració dels resultats culturals obtinguts en el mig segle d'activitat, amb els seus errors i els seus encerts.En la segona part, Tres escriptors amics, Josep M. Castellet fa un retrat literari de Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig. Tres escriptors brillants, amb qui l'autor va tenir una relació ben estreta com a editor, crític i amic, i als més joves dels quals va ajudar a llançar la seva carrera. Amb un relat sincer, alhora irònic i agut, els professionals de l'edició i tots aquells que simplement estimen la literatura trobaran irresistible aquest llibre.
Hace casi medio siglo, en 1970, veía la luz por primera vez la célebre antología Nueve novísimos poetas españoles. Lo hacía trasquilada por la censura y levantando una polvareda de polémica entre los sectores más apegados a los temas y a las formas líricas convencionales de la poesía española del momento. Los escogidos por el visionario J.M. Castellet ?José María Álvarez, Félix de Azúa, Guillermo Carnero, Pere Gimferrer, Antonio Martínez Sarrión, Ana María Moix, Vicente Molina Foix, Leopoldo María Panero y Manuel Vázquez Montalbán? señalaban la eclosión de una nueva generación poética, decidida a dejar atrás todo lo anterior. Hoy vuelve a las librerías esta obra de referencia, que incluye, además, un apéndice crítico y un apéndice sentimental en el que los nueve novísimos reflexionan sobre la figura de Castellet, responsable del espíritu rupturista de esta antología elevada al estatus de clásico de la literatura española del siglo xx.
Apleguem en un sol volum els retrats literaris que Josep M. Castellet va escriure entre el 1988 i el 2012.Apel·lant a la memòria i a partir de situacions reals poc conegudes, l?autor enfila un relat original, sincer,irònic, crític i agut que el confirmen com un gran prosista. I en entrellaçar la seva biografia amb la d?ellstambé ens ofereix algunes claus del seu propi retrat. Ungaretti, Mercè Rodoreda, Alberti, Pla, Pasolini, Octavio Paz, Aranguren, Mary McCarthy, Gimferrer(Els escenaris de la memòria, 1988); Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, AlfonsComín i Terenci Moix (Seductors, il·lustrats i visionaris, 2009) i Espriu, Porcel i Montserrat Roig. (Tres escriptors amics, 2012), desfilen per aquestes pàgines.
Josep Maria Capdevila (Olot, 1892-Banyoles, 1972), filòsof, crític literari, periodista, és una figura notable i molt significativa del panorama intel·lectual català anterior a l?anomenada «Transició democràtica». Destacà per un ferm compromís amb el país, per les seves conviccions cristianes, però també per una sensibilitat extraordinària pels problemes de justícia social. En un dels seus llibres, En el llindar de la filosofia, escrigué el següent: «No ens separem ni un moment de la vida. Partim de les coses vives i viscudes i no ens en movem. Al cap i a la fi, la vida no és pas perquè en fem filosofia, sinó que la filosofia és per a explicar la vida.» I és que, segons Capdevila, només podem començar a fer filosofia «carregats d?experiències metafísiques i lògiques. Amb l?estudi sistemàtic no provem d?explicar-nos més clarament un món que confusament coneixíem. No li demanem gaires coneixences noves, sinó que, més que tot, ens aclareixi i ordeni les que ja teníem».