Ficción moderna y contemporanea

N'hi ha moltes, de Costa Brava, per viure i per gaudir. A Màscares de nit, però, el protagonista, Pau, viu concentrat en una d'elles: la Costa Brava dels vampirs que xuclen la vida, la gresca i les drogues, sense interrupció, com les onades de la mar que els envolta.

Memorial de Na Nona és més la biografia de l’ascenció social d’una noia provinent del medi rural en la Barcelona de la immediata postguerra, dramatitzada per les seves afortunades col·laboracions a Destino li permeten d’obrir-se pas com una rara Colette barcelonina fins a arribar a ser l’amor de Josep Pla.

"És evident, no em puc entretenir, cal que treballi! Fa dies que aquesta idea em burxa però una sensació de claustrofòbia em fa anar amunt i avall de l'habitació de l'hotel sense lògica ni profit. Quan m'assec davant la taula per intentar escriure, els ulls se me'n van cap al retrat d'Olympia, nua i concupiscent, la qual em desperta apetències absurdes, mig adormides més enllà de la consciència. Aleshores em trobo i miro El Triomf de la Mort de Bruegel el Vell (no pas una còpia, que consti, sinó l'original autèntic del Museo del Prado) i, emportat per la màgia que té per mi aquesta obra mestra, provo, per centena vegada, de comptar els esquelets...,però em perdo i ja començo a creure que mai no podré arribar fins al final."

Memòries d'uns cabalers us vol fer conèixer la vida que portaven les cases de molta família on la major part dels fills i filles es veien obligats a abandonar els seus pobles per veure si l'existència els era més manyaga en d'altres indrets. Podreu palesar com gairebé tots en van sortir triomfants, però sempre van enyorar els seus orígens encara que no haguessin estat gaire falaguers.

En els quinze mesos d'internament als camps d'extermini, Boris Pahor va veure tants morts que cada dia de la seva llarga vida hauria pogut assistir a uns quants enterraments. Homenatjar els morts per a ell no és tan simple com dipositar una corona de flors al peu d'una làpida. Com tampoc el gest d'un soldat nazi que cedeix la seva ració d'arròs a un presoner no és suficient per redimir-lo de culpa. Amb la precisió d'un bisturí, Pahor ressegueix els llocs més dolorosos de la seva memòria. Però el perill no és només un testimoniatge del passat, sinó una anàlisi d'un perill sempre present. Ni els líders totalitaris, ni les idees poden provocar, tots sols, tant de mal. Dues noies que, tot passejant per una ciutat tranquil·la, pretenen no adonar-se que pel mateix carrer hi passen sis-cents presoners que fan un soroll infernal amb els esclops de fusta, són un bon exemple del perill d'una consciència gandula. Necròpolis és un llibre per aprendre a no apartar la mirada, mai.

Amb la recreació del relat 32è de L’Heptaméron, de Margarida de Navarra, Christiane Singer ens mostra una passió amorosa que ens depassa, que no sabem fins a on ens fascina i fins a on és objecte del nostre més ferm rebuig. De fet, l’autora no ens confronta a “una”, sinó a “la” passió amorosa, aquest “anterior privilegi” d’uns quants mortals, de conèixer “el més vertiginós dels abismes en el qual l’home tingui la possibilitat de caure. Un abisme de flames i sofrences intenses”. I en aquest vertiginós abisme, l’home i la dona, joguines d’un malson terrible, mostraran l’un, la seva força, la seva superioritat, la sofrença d’un honor malmès; l’altra, la seva submissió, l’acceptació d’una culpabilitat imposada per l’altre, i una capacitat de perdó i d’admiració que no sabríem qualificar. Però, des del punt de vista literari, tot això seria ben poca cosa sense la musicalitat que embolcalla tot el text, sense la seva prosa solemne plena d’imatges poètiques belles i difícils alhora, sense aquesta llengua acurada que és, al cap i a la fi, l’escriny indispensable per a una joia com aquesta.

Núria i la glòria dels vençuts. Alliberar les Illes! Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els més vells, no podien imaginar-se que un dia els treballadors manarien a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada -els que tenen fills- , agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe...Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès col·lectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens de servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.

En Tomàs, a 56 anys, acaba de perdre la feina i la dona l'ha deixat. Insomne, passa les nits vetllant sense rumb per Barcelona. Viu en una pensió a Ciutat Vella i s'embarca en l'aventura de buscar el Paradís. Altres persones, com les germanes Calvet, propietàries d'una merceria centenària al carrer Tallers, també s'hi afegiran. La colla de la pensió, les Calvet i un grup d'espiritistes pretenen aconseguir el Paradís amb el fruit d'un atracament a uns traficants de drogues. La missió és arriscada i Tomàs ha de navegar a contracorrent. Però ni la mort d'un dels seus companys ni l'amor no el desviaran del seu camí. La seva extravagant i excèntrica història tindrà un desenllaç sorprenent.

Encisadora novel·la que ens introdueix en el món de la moda. La vida de la protagonista, una noia de talent natural, transcorre per un camí ple d'esculls. La sort i la dedicació vocacional l'acompanyen en aquest ambient. En aquesta obra s'hi amagarà una intriga criminal apassionant, un misteri més de la reina del suspens, Núria Mínguez. Us oferim com sempre una lectura plena de sorpreses i misteris, fins i tot no exempta de cert romanticisme.

Catorze passejades pels volts de Castellnou de Seana, on qui més qui menys tothom coneix la Ramona Sanfeliu i qui la coneix ja sap que en Joan, el seu estimat espòs, ha de sortir a la palestra, perquè sense ell els seus escrits no serien el que són. I no cal dir en quina mesura fills i néts, família tota, hi tenen el seu paper, perquè aleshores la seva prosa pren un aire de poesia, o potser seria millor dir que l’amor amara els seus escrits. Passejant pel meu poble, el tercer llibre de l'autora que ara presenta, és un llibre simpàtic, amè i prou interessant per a qui vulgui conèixer Castellnou i les seves rodalies a través de la visió d’una dona que estima el poble i el descriu d’una manera planera, natural.

Certs paisatges urbans irradien un magnetisme especial. Acostumen a ser llocs on moltes generacions han anat deixant empremta: la plaça del Pati de Valls n’és un bon exemple. La Candela no s’adona de la importància d’aquest escenari en la seva vida fins que, a causa de la construcció d’un aparcament subterrani, la plaça queda convertida en un gran forat de terra remoguda. Durant un any, evoca el passat, sobretot la figura d’Elionor, reina de Xipre i senyora de Valls, una dona forta amb una vida trepidant, molt diferent a la d’ella. Les obres del Pati avancen mentre la Candela també furga en la terra remoguda dels sentiments i les emocions: seguirà fins a Xipre el record d’Elionor i s’emportarà algunes sorpreses.

Aquest és el viatge apassionant d'un home per totes les medicines del planeta a la recerca de la seva curació. Tiziano Terzani va d'Itàlia als Estats Units, de la Xina a l'Índia, del Japó al Tibet, de Filipines a l'Himàlaia. Però sobretot és un viatge a l'interior d'una persona lúcida que sap que li queden pocs mesos de vida. Sigui quina sigui la malaltia que abat un malalt, el món li acaba caient irremeiablement al damunt. Si la malaltia és el càncer, el lligam amb "la pena de mort signada" sovint és immediat. Però també en el moment del diagnòstic comiença sovint la lluita per evitar la sentència. Una mà narradora esplèndida ens durà a la recerca de la poció miraculosa fins al darrer llindar de l'última casa de l'altre extrem del món, amb una intextingible llum d'esperança. Esforç, fe i constància il·luminen un recorregut ple d'anècdotes culturals que sovint ens resulten llunyanes, si no insòlites: com si durant tota la vida hagués estat fent tombs a dalt dels cavallets. Des de la primera volta, l'autor reconeix que li havia tocat el cavll blanc i que s'havia fet un tip de girar, de pujar i de baixar tantes vegades com havia volgut, sense que mai ningú no li anés a preguntar si tenia bitllet. No. I és que, de bitllet, no en tenia pas. S'havia passat la vida viatjant de franc! Doncs bé, ara passava el senyor que controlava els bitllets: ell havia de pagar i, si li sortia bé, potser encara aconseguiria fer... un tomb més als cavallets.

Quan l’Alícia sent l’olor del cafè que el seu espòs, el senyor Jules, li ha preparat, s’aixeca del llit. Aquest ritual es repeteix cada dia, cada dia fins al matí que l’Alícia se’l troba sense vida al sofà de la sala d’estar. Mentre Jules es va convertint a poc a poc en una estàtua que sembla feta de marbre, l’Alícia fa memòria del passat i aconsegueix dir-li allò que no havia tingut mai cor per expressar. En el procés d’adonar-se de la pena per la pèrdua del seu marit, David, un nen autista que viu al mateix edifici, n’esdevindrà part imprescindible de manera inesperada. Aquesta commovedora novel·la belga ha estat traduïda a moltes llengües i ha esdevingut tot un fenomen; hi ha hagut països on se n’ha venut més de 120.000 exemplars.

"Quan després de l'amnistia del Borbó, l'agost de 1976, em concediren l'autorització de tornar a casa, amb la meva esposa aprofitàrem les primeres vacances de la Pasqua el 1977 per venir a Catalunya i retrobar la família. Feia trenta-dos anys que havia fet el trajecte contrari. El pas de la frontera no em causà massa sensació, fou al posar els peus a Vallirana quan realment em vaig sentir de nou a Catalunya. Vaig retrobar familiars, entrenyables companys de sempre, vaig trobar el poble -el meu poble-."

A banda i banda de l’ombra, de Marta Rollan, ens obre la porta a un sobre tancat. Dins d’aquest, una carta dirigida a un destinatari que no la llegirà, narra la història d’un home que abandonà més del que mai havia posseït per anar-se’n a un lloc en què no s’atrevirà a somniar res del que algun dia tingué; ni tan sols res del que, sense saber-ho, ja té. Es tracta del guanyador d’aquesta edició; relat que, sens dubte, el recull d’aquest any no podia deixar de banda.