Ficción moderna y contemporanea

L'assassinat de Paula Gibert, una brillant i torbadora estudiant universitària, autora d'una tesina sobre la novel·la més enigmàtica d'una cèlebre escriptora catalana vinculada a la Germandat del Quatre Coronats, fa que Jaume Doblas, un amic i company seu de la facultat, investigui els personatges i les circumstàncies que la van envoltar durant les seves darreres setmanes de vida.

La Dama Negra és un llibre difícil de definir però podria dir-se que versa sobre la personificació de la Mort, que actua com si fos protagonista, actor o simple personatge, però amb poder i força indescriptibles. Així, la Dama Negra -o la Mort- s'enamora d'una dona bellíssima, ajuda a morir dignament un malalt incurable, és gentil amb l'home que mor quasi abandonat, acompanya la noieta que vol avortar a l'hospital on amenaça els doctors amb l'arma pròpia (la mort), o es mostra irritada o adolorida quan perd la persona estimada o és objecte d'engany o escarni. És a dir, com escriu Albert Turull al pròleg, la Dama Negra no és una especulació filosòfica sobre el fet de la mort, sinó una aproximació literària, lliure i distesa a la morta com una presència natural.

En el tombant del segle x, els musulmans d’Al-Àndalus incloïen en la denominada al-Tagr al-A’là, la Frontera superior, els territoris de Lleida i Tortosa que confrontaven amb els comtats cristians de la Marca Hispànica. Aquesta frontera era escenari del pas d’exèrcits que anaven a destruir castells, assolar poblacions, rapinyar collites, fer presoners per a l’esclavatge; d’escamots de gent violenta que vivia del pillatge; de fugitius d’un costat o l’altre; de desarrelats sense identitat ni religió. Però igualment ho era de transaccions valuoses d’armes, pells, teles de lli i seda, joies, també de la mercaderia més preuada: esclaus. L’opulència musulmana incitava els guerrers cristians a posar-se al servei dels senyors de la guerra musulmans que es disputaven ferotgement el domini de la Frontera superior. I per la paga i el botí, aquests mercenaris tampoc no dubtaven a participar en la devastació i el saqueig dels comtats cristians.

L'autor qualifica de "relats" les diverses narracions que componen el present volum; no vol dir-ne "contes" perquè són plenament realistes, narren en llenguatge directe fets diversos, i s'estenen en una llargària que de vegades els acosta a la novel·la curta. Vallverdú, en certa mesura, reivindica la narració "on passen coses", que plau especialment al públic majoritari.

L'atzar ha escollit la ciutat de Lleida de principis de segle XX, humil però entrenyable, com a escenari de la coneixença d'uns joves benestants. La seva relació s'endinsa, a poc a poc, en un remolí tumultuós que els fa vulnerables i els arrossega cap a l'anihilació. Ella emmalalteix, ell viu sense viure en ell. Però l'amor no és mai senzill i el que semblava un idil·li innocent esdevé un laberint sense sortida quan apareix el veritable protagonista, un tercer personatge que sense adonar-se'n posa en dubte el propi univers i el perd al joc de l'amor abans de precipitar-se cap a l'abisme.

Barcelona, abril de 1931. Un fotògraf aficionat retrata per atzar un bòlid que circula Rambla amunt duent una bandera tricolor. La foto, trobada casualment setanta anys després, desperta l'interès per conèixer la identitat de la parella que viatja en el bòlid i desencadena un seguit de peripècies en què els fils de l'atzar i les coincidències remouen els racons de la memòria. Els records s'amaguen en el joc de l'engany però la realitat, tossuda, va descobrint i completant un trencaclosques en el qual el pas del temps hi ha atrapat vides, il·lusions i infortunis.

La pell del llop. El Manel i la Mònica tornen en companyia del seu avi Josep, "el nen Pepito". A Vilanova de Montnere, un poblet abandonat del Pirineu, on pensen reconstruir una casa que ha estat de la seva família, per viure-hi. Amb un estil que a estones recorda realisme màgic dels escriptors llatinoamericans, l'autor fa que el paisatge i les pedres cobrin vida i parlin d'uns fets ominosos que es produïren a començaments de segle, abans que la carretera d'asfalt i les pilones de la llum s'enduguessin per sempre més el record d'un món fantàstic anterior. La narració va seguint el fil d'uns misteriosos assassinats que sacsejaren una contrada imaginària a les darreries del segle XIX, amb el rerafons d'una revolta social contra els terratinents de la comarca i les picabaralles entre contrabandistes durant l'enomenada "Gran Guerra".

Amb domini de la llengua i dels recursos narratius, sense oblidar el lirisme mesurat que el caracteritza, ni la ironia, Martí Sunyol ofereix als seus lectors, tres anys després de la reeixida novel·la La carena, aquest conjunt de 26 contes en els quals els personatges, tots els quotidians, es prenen l'aventura del viure amb resignació i amb un toc romàntic i oníric que captiva. La plaça del tobogan, títol manllevat d'un dels relats d'aquest recull, consolida l'autor dins de la narrativa.

La raó trobada és la història d’un malalt mental que en defensa de la seua recuperació ordeix una aproximació personal de fe en Déu, cosa que no li garanteix cap infal·libilitat, i menys amb les defenses que li ofereix l’entorn, del qual pensa: «—De cristians ho som tots a Occident, per la cultura tramesa de generacions i segles. De catòlics —l’empresa— cada dia menys colla, i més decebuda.» Narració en la línia que ens té acostumats l’autor, de lectura que enganxa per la seua transparència, amb el rerefons pladurgellenc que coneix bé i domina.

L'alè del bosc és un seguit de relats on l'autor dissecciona l'espai geogràfic i humà de diversos personatges i situacions, tots ells units per la muntanya pirinenca, els seus mites, les seves llegendes i un present aclaparador i desconcertant, com a escenari d'un llibre que vol narrar altres visions menys estereotipades d'aquestes serralades, tan properes i alhora tan desconegudes.

L'amor va arribar un dia tard és, fonamentalment, una història d'amor frustrat entre una adolescent i un soldat italià que fuig dels alemanys i que es refugia al celler de casa de la noia durant l'ocupació nazi de l'illa de Creta l'any 1941. Les circumstàncies de la guerra, un embaràs inesperat, el manteniment de les aparences al si d'una família camperola i arrelada als costums atàvics d'una Creta profunda i feréstega i les difícils relacions personals entre membre d'una mateixa família omplen la vida dels personatges de passió, odi, amor, desig, enveja, gelosia i mort.

El premi de narrativa curta Vent de Port es convoca cada any a Tremp des de 1994. L’alta participac els tretze anys de Vent de Port, han participat en aquest premi tant autors consagrats com nous escriptors. Aquest llibre recull els divuit millors contes presentats en aquesta convocatòria. Francesc Josep Vélez és el guanyador d’aquesta edició amb el conte L’ànima de les basses, un relat que parla “de la fascinació ingènua i delirant de l’acabament de la infantesa” i de com comencem a convertir-nos en adults.

Caterina, noia de condició humil, òrfena de mare de fa uns anys, té cura de les seves gemanes i de la llar. Un bon dia s'enamora d'un jove pianista, en Miquel, que no és altre que el fill del senyor d'una gran mansió, al qual havia conegut, de manera molt singular, quan eren tots dos uns adolescents, i dóna curs al seu somni. La Caterina es casarà amb aquest ésser enigmàtic, fred i foll, però en lloc de la mansió senyorial habitarà un apartament a París, refugi d'en Miquel i la seva germana Lia durant la temporada de concerts. Malgrat la seva bona voluntat, la Caterina no pot entrar en l'univers malsà d'en Miquel, vícitma de la seva impotència i del seu pacte d'infantesa. L'arribada de la Lia evidencia l'estranya relació dels dos germans. A partir d'aleshores, Miquel sembla ignorar la seva dona, i viu, amb la seva germana, una relació destructiva on es fa palesa la seva petitesa i la seva misèria. La malatia portarà la Caterina a abandonar aquestes cambres de fusta asfixiants -cosa que farà, paradoxalment, acompanyada de la minyona "dels senyors"- per retrobar la vida, en tota l'extensió de la paraula.

El setembre de 1931, cinc mesos després de proclamar la república, l’agent d’una companyia d’assegurances viatja a Lleida. Visita polítics i capellans, anarquistes, cupletistes, bohemis i gitanos que canten garrotins. Així descobreix l’espiritisme, que ha seduït les esferes més altes del poder alhora que els revolucionaris. Dins de la boira, i en un clima enrarit de conspiracions i idealismes, els esperits dels morts vetllen, avisen, i fins i tot prenen venjança o pronostiquen l’arribada d’un temps terrible.

Maig era un mes sense pluja és una novel·la sobre els límits sempre boirosos que hi ha entre la veritat i la mentida. Màrius, un jove reu, narra a l'advocada una estranya crònica, la de la seua vida, on s'hi apleguen personatges ben curiosos: un firandant de la fruita del qual romprà una promesa d'amor, un metge obsedit a guardar el secret d'un episodi comprometedor, un gos presumptament suïcida, un estrany rodamon de qui ningú no coneix ni els orígens ni el nom, una àvia que té por de morir-se, una dona que es refugia en el silenci més absolut arran d'un incident amorós. Anys després, una misteriosa carta anirà desmuntant les bases d'aquest història amb la narració d'una versió ben diferent d'aquests fets, una nova crònica que plantejarà el dilema de discernir on hi ha la veritat i on la mentida. Escrit amb una prosa alhora àgil i intensa, la narració us anirà captivant subtilment entre els fils d'una trama que, a mesura que avança les lectura, resulta més difícil d'abandonar.