Ficción moderna y contemporanea

Amor tenaç, amor fràgil, amor que pugna per sobreviure, amor sense horitzó. Aquests són els sentiments que assaonen la vida a les vuit històries dels personatges de La por de l'amor que viuen un una gran ciutat i que lluiten per trobar o redescobrir alguna cosa que transformi la seva existència. Són homes i dones que, engarjolats dins l'amor, ignoren on els portarà aquest sentiment que voldrien que no tingués límits i que els dugués cap a la felicitat. Lluiten amb coratge per aconseguir-la tot i que, de vegades, només l'obtenen gràcies a l'obsequi inesperat del destí.

A Les dones de Tijucopapo s'hi narra la història de Rísia, que torna a Tijucopapo a la recerca de la seva mare, Adelaide, com a via possible per conèixer-se a si mateixa, venjar la seva dignitat perduda i retrobar-se amb la nena de la seva infantesa. Tijucopapo, que és un indret geogràfic, històric i, per damunt de tot, simbòlic, figura en la mitologia com a símbol de resistència: l'any 1646, durant la invasió holandesa de Pernambuco, sense res per menjar, els flamencs de Nova Holanda van envair la petita vila de Tijucopapo, a 63 quilòmetres de Recife. Conta la llegenda que, sense armes de foc, les dones del poble es van enfrontar a la tropa amb casseroles i pebre bo, i que van vèncer la batalla.

Mamma Diva és una novel·la d'intriga poètica, artística i sentimental, on no hi manquen els crims. Els personatges hi són descrits amb mà magistral, i són d'un perfil clarobscur impressionant. És novel·la per rellegir-la perquè conserva uns elements teatrals magnífics.

Què és un polític? Resposta: l'animal més semblant a un aparador. Què són les eleccions? Resposta: una fira de vianants amb exposició zoològica permanent. En clau d'humor i amb vocació de sàtira Mossèn Pasqual i els polítics descriu una campanya electoral a Murets en què un grup de catòlics decideix dir prou i enfrontar amb decisió i coratge l'onada general d'ateisme practicant i de progressia estereotipada. Una novel·la plena de punts i coma, de parèntesi i de dos punts; és a dir, una novel·la gairebé arcaica. En tot cas una novel·la diferent (i a bon preu).

La Família vol jubilar Max, un sicari free lance, però Boris Ivanitxenka, el seu àngel de la guarda, ho impedirà per tots els mitjans al seu abast, fins i tot fent distorsionar l’espai temps. L’autor defineix aquesta novel·la com una mescla exòtica de còmic negre i pel·lícula de Tarantino, amb uns matisos de sabor d’orxata de xufa valenciana que fan la lectura fresca i salvatge. Per a la gent que gaudeix molt del zapping, Negocis familiars els recordarà aquella sensació tan plaent d’estar veient tres coses a la vegada sense que ningú no et diga: “vols parar ja d’una vegada amb el ditet dels collons?”, que només els militants del comandament a distància poden apreciar.

Pista lliure no només és una novel·la amb sexe, drogues i música, és una història coral que parla del pas del temps. Utilitzant el moviment mod com a teló de fons, l'autor fa crítica de les relacions humanes amb un particular sentit de l'humor. Pista lliure és un escrit tràgic i divertit a parts iguals. Tal com és el fet de viure.

No és una novel·la d'un amor qualsevol, és la crònica directa i escrita en primera persona d'una parella que ha de fer front als problemes generats pel fet que ell és un marroquí i professa la fe islàmica i ella una noia catalana educada en la cultura cristiana. Les difícils relacions amb la família i els amics, així com la polèmica que envolta una mesquita de la ciutat i els salafistes (musulmans radicals) que la controlen, són els eixos sobre els quals gira la seva vida i la dels seus tres fills. Les dificultats de la seva lluita contra el fanatisme i el rebuig representen per a tots dos un motiu d'unió. Estem davant d'un relat amb força i sinceritat, tot un exemple de foc real en un món on la incomprensió i la por davant d'allò que no coneixem encara té vigència.

Arreviradi a lengües com er anglés, er italian, eth francés o er espanhòu, es racondes d'Ací que repòse Nevares... vos permeteràn entrar en univèrs caldersia mès particular: eth dera realitat qu'er escrivan catalan viuec en sòn exilh mexican. Son condes escrits a partir de hèts reaus, mescla d'autenticitat e d'absurditat, que mòstren eth mon violent, primari, irracionau e chocant dera vida vidanta der indian mexican.





El llibre aplega tres relats curts. El primer, «El Pep era el tresor», evoca un temps feliç, concretament el de la infància i el seu jardí, a través d’un discurs que accepta el destí dels seus mites. El segon, «Pel forat del pany», ens presenta la incer

«Vine a Zapotal para morirme de una buena vez.» El protagonista y narrador de esta novela va en busca de la cita definitiva con la lady en forma de polvo blanco, y para ello emprende un viaje al final de la noche en el que se sucederán los encuentros con personajes inquietantes, con los fantasmas de los amigos muertos por el camino, con los recuerdos de la gran ciudad que ha dejado atrás y con su propio pasado. La primera frase de la novela evoca el mítico inicio del Pedro Páramo de Rulfo y hay en sus páginas ecos del grotesco carnaval mexicano de autodestrucción de Bajo el volcán de Malcolm Lowry. Con una prosa envolvente e hipnótica, Mateo García Elizondo narra un viaje al corazón de las tinieblas, el espectral descenso a los infiernos de un adicto que se adentra en una senda con un único destino posible, que está cada vez más cerca.

En el principio fueron jacobo, nacido en la Rusia de los zares, huido a Buenos Aires y casado con una joven lituana llamada Lidia, o René, un escultor francés que no se arrodillaba ante nadie, y su esposa Louise Blanche, quienes dejaron Francia para acabar en una remota población del norte argentino. De esos antepasados fundadores desciende el joven narrador de la novela, quien nos ofrece un inteligente y personal relato de la construcción nacional de la Argentina contemporánea, de sus aprendizajes de infancia y de su propia iniciación como escritor. Así, combinando elegía, tragedia y humor, Andrés Neuman despliega ante nuestros ojos fascinados unterritorio tan real como fantástico, tan extraño como propio.

París no se acaba nunca es una revisión irónica de los días de aprendizaje literario del narrador en el París de los años setenta. Fundiendo autobiografía, ficción y ensayo, cuenta la aventura de redactar su primer libro. Y nos desvela, por ejemplo, cómo le ayudaron a escribir esa novela los consejos que le dio, resumidos en una breve cuartilla, Marguerite Duras, su muy atípica casera. Es también la historia de cómo viajó a esa ciudad para imitar la vida bohemia de escritor principiante de Hemingway, quien contó, en París era una fiesta, que allí fue «muy pobre y muy feliz», y de cómo, por el contrario, el narrador fue muy pobre y muy infeliz. Aunque, eso sí, logró allí escribir su primera novela y descubrió que, como decía John Ashbery, después de vivir en París, uno queda incapacitado para vivir en cualquier sitio, incluido París.