Memorias

TRES MEMÒRIES I UN NAIXEMENT (DOMÈNECH ARASA, ONA / DOMÈNECH DOMÈNECH, SALVADOR)

Ficció i realitat s’entrellacen en aquesta història on l’Aina està embarassada i vol fer-li un regal únic i original a la seva futura criatura. A part dels gens, vol deixar-li una herència enriquidora i familiar, així que li demana al seu pare i a la seva àvia que l’ajudin. Junts escriuran unes memòries escolars que ens aproparan a cada personatge i alhora mostraran les diferències educatives durant la Segona República, el Franquisme i l’inici de la Democràcia. Les memòries republicanes de l’àvia ens transporten, de manera dolça, a una escola innovadora, on predominava l’ensenyament actiu, amb classes plenes de germanor i intensament connectades amb la natura. Les memòries del pare, escrites des de la ironia, combaten la fredor i la rectitud imposades per la Dictadura, fent aflorar les mancances més punyents d’una ensenyança casposa.

RECORDS DE QUASI UN SEGLE (BATLLORI, MIQUEL)

Miquel Batllori ha estat director de l?Institut Històric de la Companyia de Jesús i de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu, catedràtic d?Història Moderna a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i membre del buró del Comitè Internacional de Ciències Històriques. Estudiós amb vocació universal, avui és unànimement reconegut com una veu cabdal de la historiografia contemporània. I és, d?altra banda, testimoni d?excepció del nostre segle. Cristina Gatell i Glòria Soler?també historiadores?hi han mantingut unes llargues converses, en les quals el pare Batllori mostra el seu vessant més íntim i personal i fa un repàs en to planer a la seva vida i al seu entorn. Fruit d?aquestes converses és el llibre que avui es presenta, document de primera mà per conèixer una de les personalitats més rellevants de la nostra cultura.

DE LES TXEQUES DE BARCELONA A L’ALEMANYA NAZI (CASTELLVÍ, OTÍLIA)

L'any 1939, Otília Castellví, una modista del barri de Gràcia de Barcelona, va haver d'emprendre, com tants altres catalans, l'exili cap a França. Abans, però, havia viscut els fets d'octubre de 1934 i havia patit la tètrica realitat dels calabossos de la policia estalinista a Barcelona, les txeques, on va ser empresonada per pertànyer a un partit polític trotskista (el POUM). «La mort arribà aquell dia a Barcelona. Tots la pressentíem i, desgraciadament, no ens vam equivocar»: aquí començava per a ella un llarg viatge que, passant pels camps de concentració francesos al Rosselló, l?ocupació nazi de França, la feina a Alemanya i la fugida a Caracas, la va convertir en testimoni històric i humà excepcional de vint anys cabdals per Catalunya, Espanya i Europa. El 1946, Otília Castellví esdevenia mare i tancava, amb aquestes paraules, les vicissituds que li havia tocat viure: «tot el meu passat i esdevenidor van quedar absorbits per aquella nova personalitat que es formava en mi?». L'autora, gairebé seixanta anys més tard, va relatar amb una vivor i una autenticitat colpidores unes experiències que, amb el temps, forçosament, hauran de quedar integrades a la nostra memòria.

ABANS DEL SIS D?OCTUBRE . (UN DIETARI) (HURTADO, AMADEU)

Amadeu Hurtado va escriure aquest dietari entre maig i setembre de 1934, mentre defensava davant el Tribunal de Garanties Constitucionals la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya que el Govern de la República havia recorregut. El seu testimoni posa de relleu la degradació del clima polític de l?època i la manera com la Generalitat?que havia encarregat a Hurtado la defensa de la llei?es va desentendre de qualsevol fórmula transaccional que hauria permès resoldre favorablement el plet, i es va deixar arrossegar per la creixent confrontació entre dretes i esquerres que, poc després i coincidint amb la vaga revolucionària a Astúries, va dur el president Companys a proclamar l?Estat Català dins la República Federal Espanyola. Aquest document de primera mà, premonitori i profètic d?aquests fets dramàtics?que el franquisme va aprofitar per justificar la insurrecció militar del 18 de juliol?, fa viure en directe l?engranatge de les passions que tantes vegades han marcat la nostra història.

STET (VALE LO TACHADO) . RECUERDOS DE UNA EDITORA (ATHILL, DIANA)

DIANA ATHILL, una de las grandes editoras inglesas, ayudó a dar forma a algunos de los títulos más brillantes de la generación de posguerra, como Jack Kerouac, Norman Mailer, V.S. Naipaul, Jean Rhys, Philip Roth o John Updike. Socia fundadora de la desaparecida editorial londinense Andre Deutsch Ltd., actuó con gran olfato y autocontrol, ganándose la lealtad, e incluso la amistad, de sus a menudo frágiles y quisquillosos autores. Es éste un libro de memorias, donde abundan las anécdotas, los sinsabores, las sorpresas, siempre desde el punto de vista de una mujer, de una “editora de mesa” como ella misma se define.

VIDA DE ZARIGÜEYAS . CÓMO VIVIR BIEN SIN EMPLEO Y (CASI) SIN DIENRO. (FREED, DOLLY)

¿Quién necesita tener un empleo ordinario para subsistir? "Vida de zarigüeyas" detalla las maneras más económicas y creativas de hacerse con una vivienda y mantenerla, vestir aceptablemente, hacer frente a las leyes y conservar la salud sin sacrificar cierta apariencia de clase media —ya vivamos en la ciudad, en el extrarradio o en un pequeño pueblo—. Dolly Freed explica con un estilo encantador y directo cómo ser perezosos, dignos, austeros y honestos mientras vivimos con holgura y disfrutamos del tiempo de ocio que tanto le ha costado a la humanidad ganarse. Para ella, hay necesidades básicas —una casa, para empezar— y otras que no lo son —médicos, abogados, seguros…—. Dolly tiene mucho que decir sobre el modo en que la economía afecta al curso de nuestras vidas en la actualidad y sobre cómo puede llegar a hacerlo en las «épocas de escasez» que se avecinan. Si alguna vez os habéis preguntado qué es la libertad, "Vida de zarigüeyas" quizá pueda ser una inspiración enorme más allá de lo anecdótico.

LA SIEGA DEL OLVIDO . MEMORIA Y PRESENCIA DE LA REPRESIÓN (PIEDRAS MONROY, PEDRO A.)

Durante años, España ha vivido un encendido debate sobre la memoria de la represión franquista durante la Guerra Civil y la Dictadura, que no ha servido sin embargo para aclarar lo que significa recordar un pasado traumático o por qué grandes sectores de la sociedad española niegan la pertinencia o el derecho a ese recuerdo. La Siega del Olvido es una obra que trata de hacer visibles los canales por los que personas de hoy se sienten completamente concernidas por el horror experimentado hace dos generaciones. Explicitar ese sentimiento le obligará al autor a desplegar recuerdos y experiencias autobiográficas, muchas veces íntimas. Sólo así podrá percibirse de forma fehaciente la presencia del pasado traumático en el individuo. Indagar en la memoria de la represión implica, no obstante, separarla del concepto de “memoria histórica”. La innegable contribución de los historiadores al conocimiento de la represión franquista no les licita para sostener –como se ha hecho– que España les deba a ellos la pervivencia de ese recuerdo. Así lo evidencian los testimonios legados por Ángel Piedras, un jornalero tío abuelo del autor, que fue una de las cientos de víctimas de la represión vivida en un pueblo de Castilla, Nava del Rey, al comienzo de la contienda. A su salida de la cárcel, en 1944, Ángel Piedras decidió crear una lista que reflejara los nombres de todas las víctimas de aquella monstruosidad. Con el tiempo, acompañará a la lista con cuadernos de memorias que describían una vida llena de horrores que desembocaría en la tragedia de 1936. De sus obras, no importarán tanto los datos que aporte –pese a su relevancia– como la posición radicalmente ética de un particular que se opone de forma abierta y sin esperanza al olvido que le rodea.

QUAN CALMIN ELS MALS VENTS, TORNAÉ (FRANCÈS ÀVILA, PILAR)

Gabriel García Márquez deia que tots tenim tres vides: una de pública, una de privada i una de secreta. L'autora ha convertit la història del seu avi en l'eix vertebral d'aquesta obra que reivindica la memòria secreta, en molts aspectes dels protagonistes de la Guerra Civil i, sobretot, de l'exili. Vides plenes de dolor, de solitud, de misèria i de silenci. Ell va ser una de les gairebé cinc-centes mil persones que es van haver d'exiliar d'Espanya a causa de la Guerra Civil. No militava en cap partit polític, ni volia anar a la guerra, n'havia perdudes moltes pel camí. El van mobilitzar el maig de 1938 i va ser destinat a la Flotilla de Vigilancia y Defensa Antisubmarina de Cataluña. Posteriorment, i dalt del guardacostes Alcaudón, va marxar cap a terres franceses. La seva vida es va apagar. O, potser no?

QUAN ÉREM REFUGIATS (PÀMIES BERTRAN, TERESA)

«Mai no volguérem veure ni creure que encetàvem l’exili dels pobres, dels vençuts. L’exili havia de durar més d’un quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» En les acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicans van haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per l’allau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats. A Quan érem refugiats, Teresa Pàmies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de l’exili forçat. Records dolorosos i imprescindibles d’una de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu que representa tota una generació que va triar el compromís polític davant de l’adveniment del feixisme. Un obra clàssica que recuperem perquè ens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fer nosaltres quan érem refugiats.