La protagonista d’aquesta novel·la, una jove poetessa estoniana que s’enamora d’un escultor letó per al qual fa de model, ha d’enfrontar-se a una realitat que li resulta alienadora: és l’estiu de 1968 i les tropes del Pacte de Varsòvia acaben d’envair Txecoslovàquia. Des de Riga, on viu el seu company –que, mentrestant, intenta eludir el servei militar–, ella contempla aquests fets i el món tancat que l’envolta com una irrealitat, amb indiferència, com si la història no existís, com si, de fet, només existissin les experiències individuals –i subjectives– de la història. I, a partir d’aquí, l’autora construeix una mena de poema simfònic en el qual evoca l’Europa de l’Est, «entre el mar Bàltic i el Danubi», immers en la grisor d’un sistema coercitiu i fred, on es confonen les ciutats –Riga, Tallinn, Moscou, Varsòvia, Praga, Bucarest...– i els moments històrics, com si des del cel ho contemplés tot un àngel misteriós («l’àngel del Senyor», l’anomena ella) que, com un esperit aliè a la realitat, però conscient d’aquesta, recorre la novel·la de principi a fi. Alhora, l’autora desxifra els enigmes quotidians dins la societat soviètica i, més concretament, a les repúbliques bàltiques: els subterfugis i els codis secrets que utilitzaven les famílies sotmeses a aquell règim repressiu i vigilant perquè els seus membres poguessin comunicar-se sense ser sospitosos; les relacions de poder i les petites corrupteles, i hi afegeix, com a rerefons de tot plegat, una irònica desmitificació del funcionament de la base del sistema.