No te n’adones que no tinc temps? Els poemes, ja no els puc desar al calaix de baix perquè madurin com les fruites del canyís, els he de tenir damunt la taula, a mà, i desendreçats, sense fer nosa, vius i nus al bat del sol, que s’assemblin una mica a mi, com en el moment de néixer... Ja s’encarregarà la vida de fer-los espessos i embafats, esverats vestits i maquillats per una societat que s’empesca cada dia un acudit com a excusa precoç per no acceptar dempeus la realitat geperuda de l’ara.