Podem observar la manca d’aprofundiment en debats sobre el model social i econòmic com un déficit de coneixement històric i lògic que l’article de Víctor Martínez-Gil ve a pal·liar. El recorregut metòdic que fa per les relacions lusitanes i catalanes permet d’aprofundir qüestions com ara la independència (en relació a què?) o el federalisme (de quin tipus?). Aquest coneixement és complementat per la perspectiva històrica i filològica que desenvolupa August Bover i mitjançant el diàleg entre la literatura i l’art que Joan Ramon Resina fomenta de manera convincent. Però de quina manera la relació entre realitats lingüístiques, literàries i culturals que es manifesten com a diferències pot constituir identitats nacionals? Si Miquel Gibert traça el camí recorregut pel teatre català en un diàleg fructífer amb la seva recepció, Esther Gimeno Ugalde segueix la ruta del cinema en català des dels seus difícils orígens, poc abans de la dictadura franquista, fins l’actualitat complexa d’una expressió artística multimèdia. És aquí on Catalunya emergeix com a paradigma hipotètic d’una nova babel.