Ficción moderna y contemporanea

"Un viatge en forma de Ziga em va dur a Colòmbia, a Rioacha, al Carib més tòrrid, al cor de la música vallenata, a creuar unes regions sorprenents. Un viatge que em va tenir dues setmanes a Londres, en un desert d'escorpins neonazis i una situació postclimàtica adversa. Seguint la Ziga, vaig recòrrer gran part del sud-est asiàtic: Vietnam, Tailàndia, Malàisia i Singapur. El viatge va acabar a Corea del Sud, on em vaig quedar tres anys, treballant i aprenent les raons extremes de l'Orient. Aquest llibre en recull les experiències. Després de Corea, vaig continuar el viatge: vaig viure a França i als Estats Units, fins el retorn final a Lleida. Tot plegat, una ziga-zaga al llarg de tres continents. Aquesta Ziga, però, n'és la primera part."

Si en la seva primera obra Records de la meva infància, explica el que ha estat la seva vida del 1931 al 1941 quan surt del camp de concentració, a Una nova vida comença Maria Bell·lloch narra la trajectòria de la seva existència i la de la seva família emmarcada en el ple compromís de continuar el combat perdut a Catalunya, militant a les Milícies Patriòtiques en l'ajuda a la resistència francesa, i més tard a la llarga militància al costat del seu marit amb els ulls fits a Catalunya a l'espera de recuperar la llibertat perduda.

Cosint al sol és un recull de narracions curtes on es barreja el dramatisme amb el bon humor i la realitat amb la ficció i on, com li és habitual, fa servir un llenguatge planer i directe. Alguns dels relats com «Cosint al sol», que dóna títol a l’obra, «Unes arrecades de pubilla catalana», «La placidesa del molí de Rocacorba»...han estat recollits de viva veu de persones ja fa una pila d’anys traspassades. D’altres, com «Cavant una tomba», «El rector de Vilaculta», «Un pom de flors artificials», «Un matí tranquil de platja»... apleguen vivències del propi autor.

L'Eloi es va desconnectar, s'estirà en aixecar-se de la cadira de l'editor i va sortir a la terrassa. La plana de la desembocadura del Ter tenia el mateix aspecte que la fotografia que el seu avantpassat havia fet i penjat a la paret de l'estudi, però sota l'aparença de boscos de pins i alzines i de petits pobles de pedra ara hi havia una infinitat de nuclis d'habitatges on s'encabien desenes de milers de persones. Era novembre i es feia fosc aviat, però encara hi havia prou claror per a distingir els contorn de les teulades i les carreteres, amb els llums dels vehicles guanyant espai, minut a minut, a la llum del sol ponent. Com sempre a aquella hora, hi havia cues a la carretera que venia de l'estació del TAV de Flaçà.

"Reviso el reguitzell de títols seleccionats i m'adono que no serà fàcil obtenir un conte guanyador. Tots estan ben escrits i tots m'han fet companyia. Els uns amb una austera autoritat, d'altres amb ganes de fer-me giravoltar la xaveta. A qui escriu i, després d'un recorregut meteòric, al final m'enganya, li reconec l'enginy. Si em fa avançar dolçament per paisatges diversos i l'estona em passa entre belleses, mantinc agraïment pel viatge. Si la veu tusta la meva ànima adormida sé que li'n quedaré deutora. A la veu que em fa somriure o xalar li regalaria, mínim, una flor", escriu Maria Barbal al pròleg d'aquesta obra que recull els treballs seleccionats al Premi Vent de Port, 2003.

Pàgines obertes és un aconseguit recull de contes-testimoni, de contingut intimista i ben escrits. Potser caldria fer un aclariment: tots pertanyen a una època pretèrita de l'escriptora, i només el darrer és, la seva evident actualitat. A partir d"El rebost de la memòria", ha començat una nova Anna Maria Freixes i Badia que pot donar pàgines importants a la literatura.



Les petites rareses en la conducta d'un personatge enamorat i les fixacions estrafolàries que volen dissimular-li tot un drama interior; la timidesa, els escrúpols que l'allunyen d'una possible felicitat o que el deixen en mans d'un destí tràgic; les obsessions amb què la gelosia el fa pervers; els recels que li provoquen els propis somnis quan es disposen a acomplir-se...Manies a contrallum acull, en les disset narracions en què està estructurat, algunes d'aquestes aprensions i passions de bon amor. I si fem, com ens proposa l'autor, l'exercici d'observar-les a contrallum, i per tant, mig aclucant els ulls, com qui somriu, tal vegada aquestes manies desitjaran mostrar-se'n ben poc patològiques ni solemnes. Al contrari, mirades així, potser descobrirem en els seus perfils difusos imatges familiars que també ens contemplen, amistoses, còmplices.



Quan l'Hipòlit va néixer, retirava al seu avui. Així li ho va dir a Narcís la seva sogra en un to definitiu: És el teu pare cagat. Car la sogra tenia una expressió per a cada idea forta i no matisava. En aquella circumstància tan poètica hom hauria esperat algun diminutiu joliu, o almenys una atenuació de lèxic. La força qualificativa del mot s'hauria pogut justificar posat que s'hagués manifestat alguna divergència d'opinió, com a baluard per a protegir la Núria. Car el primer deure de les mares és de fer fills que s'assemblin a la família del pare suposat. Però Narcís era un d'aquells homes que no dubten mai de res, i encara que la vinguda de l'Hipòlit es podia considerar, mirant un poc prim, com a medicalment prematura, el pare no es parava en detalls.

Huéspedes de un pequeño hostal durante la posguerra española, los personajes de Ciudad gris bajo la lluvia sobreviven entre desencuentros y nostalgias. Escrita en clave lírica y de realismo mágico, la novela narra un viaje de ida y vuelta, desde la ciudad que se ahoga bajo un diluvio hasta las playas remotas de Pinnick Kinnick, al otro lado del Atlántico. Es allí, en un salón de baile tan taciturno como el pequeño hostal de la ciudad gris, donde todas las preguntas encontrarán respuesta. Pero más allá de su sorprendente desenlace, Ciudad gris bajo la lluvia es sobre todo un canto a la ternura y a la esperanza.

Después de doce años de haber perdido en Alburgo a Amelia, la mujer de su vida, el narrador de esta historia recibe de sus manos un manuscrito, la carta póstuma que el pintor Víctor Pérez Antón, presidente de la Fundación Elisa Gaviotas, escribió a su marido, el profesor Lázaro Calles. Mediante la lectura de esta carta, el narrador regresa al pasado, a una ciudad imaginaria que, envuelta por la música de Bach, protege el misterio de Elisa Gaviotas. Rodeada de personajes fascinados por el arte de la pintura, se convierte en la musa de esta historia

"-Sigui quina sigui la vostra gravetat quan arribeu a la porta, recordeu que el portal de l'enemic sempre és a sota. Si travesseu la vostra porta com si sortíssiu a fer un volt, sereu un bon blanc i mereixereu que us encertin. Amb més d'un paralitzador. -L'Ender Wiggins va fer una pausa i va examinar el grup. La majoria se'l miraven nerviosos. Uns quants l'entenien. D'altres feien mala cara i semblaven hostils. "Era el primer dia amb aquest exèrcit acabat de sortir dels esquadrons-escola, i l'Ender havia oblidat que els novells poguessin ser tan joves..."

La memòria de les flames és una obra de ficció inspirada en un personatge real: Mossèn Martí, un capellà de poble - i gràcies- que l'autor estimava profundament: "havia fet molt per mi, li devia aquest homentage". Aquesta obra és un testimoni del món rural amb la seva vida quotidiana, els seus drames i els seus amors. Una obra que transcorre a cavall de tres indrets. Un home que no anomena però que ens el descriu com "un bisbat sense bisbe en una ciutat sense ciutadans, on hi ha un pont sense riu". Els altres dos indrets, Ranella i Terra-roja, també són fàcils d'identificar. En La memòria de les flames, ens és difícil de separar la ficció de la realitat perquè ambdues, la que evoquen les flames i la que viu el rector dia a dia "de cara cap a la descarnada", formen una unitat bellament treballada.

Reflexions en el camí de la vida II, pretén ser un petit oasi, tranquil i refrescant, per a gairebé tots nosaltres, si ens prenem el temps necessari per a llegir les aportacions que l'autor ens fa com a fruit de la seva reflexió sobre l'ésser humà i la manera de viure, reaccionar o actuar diàriament. Els qui es trobin al límit de les seves energies han de deixar que la seva ment es relaxi, i fer-ho endinsant-se en Reflexions en el camí de la vida II és una bona manera de practicar-ho.