Ficción moderna y contemporanea

La República dels Països Catalans viu assotada l'any 2039 per l'horror de les embarassades furtives. Des que la nació va guanyar la Guerra de la Independència contra els espanyols, l'únic conflicte armat és la lluita contra les terroristes que duen un fill il·legal a les seves entranyes. Robert Barbany, policia d'elit, és l'elegit per comandar aquesta croada. Però tot es capgira quan l'heroi de la nació rep l'encàrrec de caçar la dona de la seva vida. Androides, cotxes voladors, malaties causades per la capa d'ozó i un president singular són alguns dels referents de ciència-ficció que es poden trobar en aquesta novel·la, que va ser premi Ciutat de Mallorca de narrativa, 2001.

En Pau i la Leonor es veuen embolicats en un argument incontrolat que especula luxuriosament amb els cossos a través de xarxes informàtiques. El Llobregant i en Màrius Palmés hi intervenen involuntàriament, en l'extorsió, mitjançant la Bàrbara Slogan, una infomiliciana del ciberanarquisme lúbric i que té un passat fosquíssim compartit amb en Cresta Picada. Amb la convivència d'aquest carallot, un personatge misteriós i alhora poca-solta, en Pau i la Leonor acaben constatant que la realitat no existeix, que és una ficció que origina l'acció tan forassenyada de la novel·la on es troben immersos. Mentrestant, el lector haurà estat fet còmplice corrupte d'una degeneració literària del gènere rosa, que acaba essent carabassa com a única escapatòria possible a la pressió de les cuixes de la Bàrbara Slogan, tothora ensalivades pels Cent Mil Fills de Sant Lluís. I a l'últim tothom s'adona que en veritat la carn s'ha fet verb, a la novel·la.

1832, a la ciutat d'Alger, tot just acabada de conquerir pels francesos, Delacroix passa unes hores a l'interior d'un harem. En treu una obra d'art, Dones d'Alger, que queda per sempre com "una mirada prohibida". 1955, al començament de la guerra d'Algèria, Picasso reinventa Dones d'Alger, despulla les dones de Delacroix, allibera l'espai i les converteix en les heroïnes de la batalla d'Alger que el món sencer admirarà. 1980, Assia Djebar torna a mirar les dones d'Alger i hi troba la seva diversitat històrica i social, en descriu la lluita en els anys posteriors al colonialisme. En fa un text de resistència. Amb un llenguatge especial, fruit de la tradició oral, Assia Djebar construeix una ficció que viola tabús, s'endinsa en mons prohibits i descriu la dona a partir de la memòria i del cos.

Senzillament persones és un recull senzill de personatges normals als qui no els passa res gaire excepcional. Les seves històries no són més extraordinàries que les nostres pròpies de cada dia. Els protagonistes -la Mar, una universitària que cerca quin és el seu lloc de vida; el Miquel, un bon metge de 39 anys; i dues dones que arriben a ser bones amigues, la Teresa nascuda en un país africà i l'Alba que és catalana-, com la resta de personatges, són com tu i jo, senzillament persones i això és el que resulta interessant.

Vladimir Ivanòvitx Scriabin, que es trobava a la cabina de comandament amb el segon oficial i alguns altres, a més de l'astronavegant, que li acabava de donar les darreres coordenades, consultà dues esferes opalines, féu un càlcul ràpid amb el calculador electrònic i tot seguit oprimí un botó en el tauler d'iridi. Després anà reposadament cap a la seva llitera de pilotatge, mentre una lleu borinor s'escampava per tots els racons de l'astronau.

Entre Tots Sants i Manresa és un puntejat d'una cinquantena d'històries, sucoses algunes, serioses les altres, que abracen des de finals del segle XIX fins a la meitat del XX. De la primera part, "Del temps de la picor", hom podria pensar que són històries que devien passar, veritablement, entre Tots Sants i Manresa. Com a tota la resta, l'autor ens assegura (amb una mica d'ironia?) que no, que són tan verídiques com els mateixos evangelis. A la segona part, "Dels anys trenta", trobem les narracions més punyents, les que fan referència a la nostra guerra. Malgrat el seu dramatisme no hi manca, ni que sembli un contrasentit, la tendresa, l'amor i, fins i tot, el seu punt d'humor. Finalment, a la tercera part "Allò que no vaig dir a Sabó de casa", l'autor fa una passejada nostàlgica, però viva, per aquells temps difícils de la postguerra.

El sexe és una arma contra la misèria. Aquest és el meu propòsit fonamental en començar aquestes reflexions sobre la funció del text sexual. Em proposo de bastir una faula amb forma d'història, on tots els personatges seran dimonis d'un infern a mig camí entre la fotografia en blanc i negre i la foto en relleu de colors irreals. Un infern plagat de dimonis deformes i tal volta tendre...Usaran l'arma del sexe com a expressió fonamental a part dels retalls de frases que els relacionen parcialment.

"Va ser l'última vegada que la vaig veure. Encara en recordo la discussió. Llavors Narom era un planeta amb prou feines habitat, lluny dels afers importants de l'administració central i oblidat per tothom menys per aquells que tenien interès en el seu potencial miner, els seus sorprenents enigmes científics o el dubtós encant de la seva esbojarrada religió local llavors tan deprestigiada. No era, ni de bon tros, el lloc de peregrinació que és avui. Ara tota la humanitat ens mira com si fóssim el centre de l'esperança humana..."

Crònica d'un crepuscle és la narració dels últims anys de la vida d'un poble, Montalb, a través de les vides de la seva gent. A la novel·la s'entrellaça la realitat del poble, que es va consumint lentament, amb les alegries, les tristeses, l'amor, les lluites...tant dels joves com de la gent gran que hi viu. L'obra és una reflexió sobre els pobles que han estat condemnats a desaparèixer i el sacrifici que això representa per als seus habitants. Mentre la llegim no podrem evitar que ens retornin noms com els de Rialb, Bassella, Santa Liestra o tants d'altres, que un dia els condemnaren a deixar d'existir.

L'Eladi, un xicot de 18 anys, rep una amenaça anònima contra el seu pare per via del correu electrònic. Si accepta col·laborar en la proposta que li fa el senyor Ips Ilon, pot salvar la vida del seu pare. És certa la història sobre l'assassinat de la filla de l'anònim? Mentre fan les seves recerques, l'Eladi i el seu amic Kalu tenen l'oportunitat d'ampliar coneixements sobre els templers i també sobre literatura universal, amb textos escollits de Kafka, Pessoa, Tolstoi, Boccaccio i molts altres. Però, quina relació hi ha amb l'anònim? És L'enigma de l'arany@.

El dia que vaig perdre la inspiració també és el títol del primer conte que figura en aquest llibre. El darrer és "El Tim". En total són vint-i-cinc contes (o, si es vol, vint-i-cinc narracions curtes) molt breus en general, molt esquemàtics, en què el diàleg és el rei i en què, malgrat una aparent superficialitat, sovint es detecta una gran dosi d'humanitat, de vegades malèvola ironia i, fins i tot, cosa ben poc habitual en l'autor, unes pinzellades de discret erotisme.

El marc quotidià on tenen lloc aquests Relats parabòlics no és pas tan llunyà ni tan diferent dels nostres quefers i tràfecs diaris, en els quals la normalitat més plana sol anar de bracet amb les consciències cofoies i estovades per la consumidora rutina. Per bé o per a mal, cap dels personatges que justifiquen aquests relats, diversos i semblants, aconsegueixen aparentment els seus propòsits. A cops, són circumstàncies adverses o de fil contradictori; altres vegades, és un fet inesperat, una pregunta incomodant, una trobada a deshora, un ensopec fortuït...

Si diguéssim que El viure secret és un dietari íntim, no ho diríem pas tot. A la manera d'un calaix de sastre, l'autor aixeca acta d'uns itineraris interiors que us tracen davant els ulls -com si, a les fosques, a penes sospitéssiu els caires d'un edifici mental molt més vast i secret- el mapa d'una vida moral tocada de malenconia. Talment un campanar romànic que es dreça amunt sobre la boira adormida, aquestes anotacions quotidianes -a cops líriques, a cops narratives- us permetran de copsar una sòlida construcció literària que abasta temes que van des del desfici d'escriure al torturat destí dels poetes tot passant, naturalment, per la sempre estranya lògica de l'amor.

Cristòfor Colom, el corsari. En una cova de la muntanya dels Mollons, a la Pobla de Claramunt, s'han trobat dos manuscrits de més de cinc-cents anys d'antiguitat. Gabriel Desclaps, especialista mundialment reconegut, és l'encarregat de desxifrar-los. Es descobreix, així, la història que revolucionarà el món: la vida de Cristòfor Colom, el suposat descobridor d'Amèrica, contada per ell mateix. Aquest document, però, es veu embolcallat per una sèrie de fets inversemblants que mantenen el lector suggestionat fins arribar a l'inesperat final. Un viatge apassionant pel mig de la més tergiversada història dels darrers segles, descobrint passatges desconeguts de la Catalunya medieval, des de les lluites de Joan II per conquerir-la fins al maquiavel·lisme del seu fill, Ferran el Catòlic, i l'estructura pacientment planificada per fer un Estat espanyol. Cristòfor Colom, el corsari, es pot classificar com un llibre que aclareix massa coses.

"He escrit aquest llibre pel sentiment del record del meu avi, que, a més a més, va ésser un protector, un amic. He estimat els meus pares i lloat els seus sacrificis, però l'avi va penetrar en mi amb una força singular, de tranquil·litat, de pensa, d'exemple. La seva vida turmentada em preocupava i ara fa que recordant-lo en la maduresa encara l'estimi més" (Joan Sans Sicart)