Poesía de poetas individuales

L’ESPECTRE ELECTROMAGNÈTIC (BESORA, MAX)

L’espectre electromagnètic és la pregària interior convertida en pregària exterior, és l'oralitat copsada a l’instant i embotida en un paper, és la recerca del peregrí en busca del seu pare espiritual sense moure’s del sofà de casa, és una vena dilatant-se i explotant dins la retina de l’ull a còpia de furioses tormentes apocalíptiques que es lliuren dins la ment de qualsevol persona en un moment concret de la seva vida. L’espectre electromagnètic és una nova manera d’explicar els temes de sempre: l’amor, la tragèdia, la comèdia humana. L’espectre electromagnètic és tot això i una mica més.

LLIBRE DELS RACONS . AUTOBIOGRAFIES DE L’ALTRE JO (EN LÍNIES NO JUSTIFICADES) (LLUC, TOMÀS)

Aquest llibre explora territoris quotidians, objectes mentals casolans desats o arraconats que es retroben sense causes ni finalitats aparents. Són racons cognitius on les paraules reprodueixen raons, emocions i sentiments colgats pel pas del temps, enterrats en una sorra que el mar va despullant a mesura que l’atzar, o potser els designis de la vida i les onades, ho decideixen. Tot plegat, autobiografies d’uns altres jos, singulars, però alhora inevitablement polifònics, amb veus que ressonen en moltes geografies personals. La cara menys coneguda d'un dels sociolingüistes catalans més importants

MIRATGES (DUARTE MONTSERRAT, CARLES)

Els poemes d'aquest llibre i les fotografies que els acompanyen han estat escrits i han estat preses amb plaer, no amb dolor; al centre del ser, no en els seus pertorbats contorns. No podia se altra manera, els motius havien de ser coneguts a fons, perquè les paraules i les imatges brollen de dues mirades commogudes per la realitat del món; des de molt endins i des de molt lluny, des del sentiment profund d'adherència a les coses i a les persones, a l'existència sencera, en la seva dimensió espiritual i també física que Carles Duarte i Francesc Guitart perceben en comú". (Miquel Molins)

GRESOL DE FOCS (DEL RIO CAMPMAJÓ, LLEONARD)

Gresol de focs té dues parts ben diferenciades, cadascuna d’elles amb suficient entitat per a configurar un sol volum. La primera part aplega trenta-sis poesies premiades de variada temàtica, estil i construcció i pren el títol del primer treball del llibre, «Vidres de colors», un poema format per diverses composicions amb el comú denominador de l’amor. La màgica paraula de contingut tan plural, divers i miscel·lani, i de la qual tant abusem els poetes, incideix igualment en altres poesies d’aquest capítol. Altres postulats són la natura, la terra, el mar, l’ecologia, el silenci, la música, la festa, la cançó, etc. «La masia abandonada», un llarg poema que ha merescut diversos guardons i elogis, ocupa la segona part del llibre. Aquest treball va guanyar el premi Albera dels Jocs Florals del Rosselló 2005, convocats per la Compagnie Littéraire du Genêt d’Or, celebrats a Perpinyà (França).

Y, SIN EMBARGO . PROSAS Y POESÍAS (JACCOTTET, PHILIPPE)

Philippe Jaccottet, cuya trayectoria literaria cubre ya más de sesenta años (su importante Réquiem, la obra que él considera inaugural, data de 1947, y su libro más reciente, Ce peu de bruits, se publicó en el 2008), está considerado como uno de los más importantes poetas europeos de la actualidad. Su obra multiforme, compuesta tanto de libros de poemas como de ensayos, diarios, cuadernos de viajes, libros misceláneos, traducciones y una importante y radical novela, L’obscurité, ha bebido de innumerables fuentes y, sin embargo, no se parece a la de ningún otro autor. La singularidad de su voz se debe no solo a la autenticidad de su búsqueda, sino también a la radical soledad en que ha sido pronunciada y a la distancia irrenunciable de todo tipo de dogmas, banderas, filiaciones o alineamientos. Y, sin embargo se publicó originalmente en el 2001. La propia singularidad de su título, generado a partir de la supresión de un título convencional (supresión cuyo proceso se revela y reelabora en el primer texto del libro), anuncia ya una experiencia novedosa: asistiremos aquí a la búsqueda (despreocupada, casi involuntaria) de momentos luminosos, intervalos en que podría estar manifestándose el fondo del que todo procede, un mundo nuevo dentro de nuestro propio mundo, aberturas en nuestra mirada adormecida, pasadizos de revelación en el interior de nuestras alma

LOS MARES DETENIDOS (ÁLVAREZ-UDE, CARLOS)

El mar, ya sea una extensión de verdad azul o un inmóvil velo de añoranza, huele a amigo siempre que aparece ante mí; huele a amigo porque cada vez que digo mar, piélago o espuma es Carlos Álvarez-Ude quien se presenta a mi lado, quien me abraza con su osamenta de gigante noble, de sabio insobornable y discreto, de compañero por los siglos, las leguas o los años sin importar que el tiempo nos distancie después, nos aparte por antojo o por destino...Siempre vuelve a mí y siempre voy a él, a su palabra escrita con luz de tarde, de domingo, de paseo hasta la madrugada.