L’espai textual i referencial que planteja Josep Ribera en Voràgine es mou, conscientment, des de la subjectivitat individual més absoluta cap a la subjectivitat col·lectiva, amb la intenció de fer protagonista de la pròpia experiència tot l’univers discursiu en què viu el jo líric. El llibre s’articula en un preàmbul (“Judici inicial”) i quatre parts (“Devessalls de la memòria”, “Contra l’amor”, “Elegia infinita” i “La consciència desfermada”) que guien el lector per la voràgine que traspuen uns poemes intensos, rics en citacions, en referències culturals o geogràfiques, i en un joc intertextual que pretén interrogar alhora la sensibilitat del lector i el seu coneixement enciclopèdic.