Poesía de poetas individuales

EROGANDO TRIZAS DONDE GOTAS DE LO VARIO PINTO

LORENZO GARCÍA VEGA es el más atípico representante, así como uno de los más acerbos críticos, del llamado Grupo Orígenes fundado por José Lezama Lima, y uno de los autores más lúcidos y singulares de toda la literatura cubana. Su trabajo comprende libros de poesía, ensayos, novelas, diarios y memorias, si bien difícilmente se atiene a clasificaciones de naturaleza genérica. Parte de su obra poética ha sido recogida en Poemas para penúltima vez (1991) y No mueras sin laberinto (2005). De entre su extensa bibliografía, cabe destacar Suite para la espera (1948), Ritmos acribillados (1972), Rostros del reverso (1977), Los años de Orígenes (1979), Collages de un notario (1992), Espacios para lo huyuyo (1993), Vilis (1998), Palíndromo en otra cerradura (1999), El oficio de perder (2004).

IZQUIERDA UNIDA

La existencia de la coalición política peruana Izquierda Unida, entre comienzos de los 80 y mediados de los 90, abarca la infancia y el inicio de la adolescencia de Álvaro Lasso. Este libro ofrece dos lecturas distintas: la histórica, que se entiende también como la política, y dibuja primero la utopía y después el fracaso en el Perú de los años ochenta; y la personal, que relee la historia de un tiempo de formación y de descubrimientos. La casa es el país, nos dice Lasso; lo personal es político, habían celebrado antes. Álvaro Lasso recuerda la época en la que un muchacho en construcción vivía con un sueño en construcción: un libro que es muchos a la vez.

L’ENDEMÀ DE TOTES LES FOSQUES

Ressalta la destresa de l'autor en el domini del càlcul d?estructures no només dels textos que integren el volum sinó de la totalitat del poemari. Un llibre que respon a una estructura dividida en quatre parts molt ben travades a partir d?una primera prosa que fa de pòrtic al conjunt. El text i la cita arriben a assolir un grau de complementarietat gairebé exemplar. S?estableix entre text i paratext un diàleg fluid i sòlid.

DESPRÉS DELS ESBARZERS

Això que teniu entre les mans és material sensible. Molts ens preguntàvem quant tardaria la Meritxell Gené a publicar el seu primer poemari, després d'escoltar-la musicar versos eterns dels/les nostres poetes, després de les llargues converses sobre passions i metàfores, de veure-la recitar de memòria Vinyoli, Màrius Torres o Verdaguer i rebre fotografies seves d'emoció quan aconsegueix una nova joieta en una llibreria de vell de Barcelona o de qualsevol poble on hagi fet parada. Tots sabíem que només era questió de temps, o de necessitat, o d'ambdues coses alhora, i que no ho faria de forma precipitada ni per cap altre motiu que no fos aquest amor profund que sent per la poesia, que en definitiva és la vida. Aquesta forma de mirar i mirar-se cap endins, d'exorcitzar i fer foguera, de recordar com qui sent bategar aquest cor que no para i veu com la llum surt de les ferides que ja no sagnen ni poden ser cicatriu dins d'aquest corral tornat refugi de pols, cartes, vinils i fotografies impreses com les que ja no en queden.

QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS

Que Déu ens agafi confessats és un recull de contes que proposa una nova lectura, desenfadada i irònica, dels Deu Manaments. Passats pel sedàs de la Lola Palau, en efecte, els ensenyaments oficials de l'Església catòlica s’han convertit en unes històries

HNUY ILLA NYHA MAJAH YAHOO

Munduan bada bazter bat (ez genuen guk sortu orduko hautatu) gure herria irizten duguna. Eta mundu guztia da gurea gure herria geurea bada. Baina guk harri bustiak sartu genituen gure poltsiko zulatuetara. Ahaleginak egin arren, egin genuena ez zen beti izan egin behar genukeena, hildakoak eta distantziak gehituz eta biderkatuz joan ziren. Badakizue? Gure herriaren sei mila halakoa den mundua mugarriz pikatuta dago. Mugetan, Henri Rousseau aduaneroak nongoak garen eta norantz goazen galdetuz gero gure harri bustiak erakusten dizkiogu, ezen eta harriak ditugu: ‘Harri hau, uharri hau ikusten duzu? Halakoa zen gure etxea…’ Inongo lur neurtzaileak, ez den herrialdearen kartografoak gara.